Entre el discurs “We choose to go to the Moon” de Kennedy i l’allunatge de l’Apol·lo 11 van passar poc menys de set anys i avui fa exactament el mateix temps que la primera administració de Trump va anunciar la intenció de portar astronautes a la Lluna el 2024. El programa Artemis segueix en marxa malgrat els retards i, poques setmanes abans del llançament d’Artemis II, es respira un ambient enrarit. El pressupost de la NASA es debat entre les retallades i l’aposta creixent pel vol tripulat, la Xina pressiona en la Nova Cursa Espacial, els amants de l’espai no veuen en la missió la continuació d’Apol·lo que ens havien promès i uns quants exadministradors de l’agència fa temps que alcen la veu d’alerta i fins i tot anticipen un fracàs. Què està passant?
Anem al gra. El programa Artemis, i sap greu aixafar la guitarra als més entusiastes, és un despropòsit. Segurament se n’escriuran llibres sencers, però resumint-ho en un paràgraf: el conjunt format pel coet SLS i la càpsula Orion és un Frankenstein fabricat (literalment) amb peces sobrants del transbordador espacial que no té prou capacitat (delta-V, en termes tècnics) per enviar la tripulació a una òrbita baixa lunar des d’on baixar fàcilment a la superfície de la Lluna, com sí que es va fer a les missions Apol·lo. El mòdul d’aterratge lunar requerit en conseqüència és molt més massiu i complex del que la NASA es podia permetre (recordem que el programa neix enormement infrafinançat) i, per fer realitat l’impossible, el 2021, va atorgar un contracte a cost fix a SpaceX per construir-ne un. L’empresa d’Elon Musk prometia un colossal i futurista mòdul d’aterratge lunar basat en la seva Starship.
“Artemis II farà un vol menys complex que el de l’Apol·lo VIII fa 57 anys, amb un hardware insegur que neix obsolet, sense reemplaçament a la vista i sense cap perspectiva realista d’un allunatge aquesta dècada”
Avui en dia, i després de sis anys de desenvolupament, el sistema Starship continua sent un prototip experimental que acumula sis explosions catastròfiques, zero òrbites completades a la Terra i, el que és més important, zero proves de recàrrega de combustible criogènic en òrbita —maniobra que comporta riscos sense precedents i sense la qual mai no es podrà ni acostar a la Lluna—. A hores d’ara, tothom sap que el camí que queda al davant és molt més llarg que el recorregut fins ara i que les possibilitats de veure un allunatge estatunidenc exitós aquesta dècada són, cada dia que passa, més clarament nul·les.
La delirant arquitectura del programa Artemis fa pensar que l’únic objectiu era distribuir alguns contractes i cancel·lar-lo al cap d’un temps, com ja va passar amb Constellation fa dues dècades. Que ara estiguem a punt de veure la missió Artemis II feta realitat no és fruit de res més que la fugida cap endavant d’una administració que té pànic a ser derrotada per la Xina: el gegant asiàtic va ben encaminat en el seu pla per col·locar astronautes a la Lluna abans que acabi el 2030, amb una arquitectura molt més semblant a la de les missions Apol·lo, i a hores d’ara “beating China to the Moon” ja és obertament l’objectiu de l’administrador de NASA. Fa un parell de mesos es va obrir de nou el concurs per al mòdul d’allunatge d’Artemis III, en un clar intent a la desesperada de fer possible la missió abans que acabi la dècada. La Blue Origin de Jeff Bezos va anunciar la setmana passada que suspenia tots els seus vols suborbitals turístics per centrar-s’hi al màxim, però la seva proposta continua sent d’alta complexitat i és incert que sigui més realista en el temps que la d’SpaceX.
Aquesta nova cursa espacial tindrà un gran impacte a tot Occident, ja sigui per la consolidació del declivi o per les noves oportunitats que vindran d’un nou “moment Sputnik” quan la Xina trepitgi la Lluna.
S’ha dit que Artemis II és l’equivalent a les missions Apol·lo VIII, IX i X. No és cert: les missions Apol·lo IX i X van provar el mòdul d’allunatge, i la VIII ja va provar una inserció completa a òrbita lunar. Artemis II no farà res de tot això; és un simple sobrevol de la Lluna amb una trajectòria de retorn lliure. Sí, es provaran els sistemes imprescindibles del conjunt SLS/Orion, però hi ha un altre detall que encara ho fa més absurd: a l’última proposta de finançament de la NASA ja s’hi detalla la intenció de cancel·lar-los després d’Artemis III (recordem que, malgrat els escandalosos sobrecostos, l’SLS ja va patir les fuites d’hidrogen actuals durant el llançament de prova el 2022, i la càpsula Orion va partir problemes a l’escut tèrmic que fan que hi hagi qui dubta de la seva seguretat). En resum: Artemis II farà un vol menys complex que el de l’Apol·lo VIII fa 57 anys, amb un hardware insegur que neix obsolet, sense reemplaçament a la vista i sense cap perspectiva realista d’un allunatge aquesta dècada. La setmana passada llegíem com la Dra. Marina Martínez reivindicava la rellevància de la missió i el seu paper inspirador per a la humanitat. Permeteu-me que en discrepi: què té d’inspirador no només voler fer el mateix que fa mig segle, sinó fer-ho pitjor?
On sí que coincideixo amb el diagnòstic de la Dra. Martínez, però, és a constatar la degradació de la informació científica fora dels nínxols especialitzats en aquesta era de la immediatesa i el pesca-clics. Aquesta nova cursa espacial tindrà un gran impacte a tot Occident, ja sigui per la consolidació del declivi o per les noves oportunitats que vindran d’un nou “moment Sputnik” quan la Xina trepitgi la Lluna. Tot això també ens afecta a Europa i a Catalunya, i tenir accés a informació rigorosa, no mancada d’esperit critico científic, serà essencial per afrontar-ho adequadament com a societat. Però tot això ja és material per al següent article.
Lluc Busquets i Soler és doctorand en astrodinàmica a la Universitat de Colorado
ALTIUS: el satèl·lit europeu amb participació catalana que estudiarà la capa d’Ozó
