Roser Roca-Toha: “El lideratge femení és el del sentit comú” 

Roser Roca-Toha (Tremp, 1982) és enginyera de Telecomunicacions i actualment dirigeix Airbus GeoTech, la divisió de serveis digitals geoespacials d’Airbus, amb seu a Barcelona. Formada a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), ha desenvolupat la seva trajectòria a França, Alemanya, els Estats Units i el Regne Unit i ha participat en fites històriques de la companyia Airbus, com l’enlairament de l’A380, l’avió comercial més gran del món. Coincidint amb el Dia de la Nena i la Dona en la Ciència, a Espai Mèdia parla de la seva tasca com a enginyera, però també destaca com cal treballar amb les noies i les joves que volen orientar el seu camí cap a les carreres de ciències i enginyeria.

Per què reivindiques les teves arrels, quan comences una presentació? 
Soc pallaresa, dels Pallars Jussà, i reivindico les meves arrels perquè té valors que ajuden a la tecnologia, com el treball dur, els valors de comunitat, la perseverança i la lluita. I veig que els qui venim de medis rurals tenim aquest esperit de no rendir-nos, uns valors de comunitat i d’ajuda.

Això es nota en les noies, especialment, que provenen d’aquest medi? 
Sí, perquè veig que tiren molt endavant i val la pena apropar-los temes com la tecnologia per combinar l’esperit d’innovació amb aquells que estan tan ancorats en el medi rural.

A tu t’ha ajudat, en el teu camí professional? 
Sí, m’ha ajudat moltíssim, perquè m’ha donat molta humilitat i autenticitat, dos valors molt importants per desenvolupar relacions humanes quan desenvolupes tecnologia. Lluito per continuar tenint-los.

Què et va portar a dedicar-te a les telecomunicacions? 
Malauradament, jo no formo part d’aquest grup de nois i noies que tenien la tecnologia tant a l’abast com per somiar a poder-s’hi dedicar. En el meu cas, és una història d’agraïment cap als professors que vaig tenir, perquè jo era una nena molt tímida i introvertida que em refugiava en les matemàtiques i la física.

I què els vols agrair? 
Com que van veure que aconseguia bones notes en aquestes assignatures, em van proposar que estudiés una enginyeria, tot i que em vaig sentir molt ofuscada, perquè no coneixia ningú que fos enginyer. Tot això va ser la llavor per inspirar-me i em van orientar.

“Era una nena molt tímida i introvertida que em refugiava en les matemàtiques i la física”

Per què vas estudiar Enginyeria en Telecomunicacions? 
Perquè ho veia com la ciència menys visible, la que costa més d’imaginar i em semblava que era ciència-ficció. Per això, volia entendre-la i conèixer els seus resultats, tenia la curiositat per allò que no es veu a simple vista.

Vas estudiar a la UPC, què va suposar per a tu deixar el medi rural i arribar a Barcelona? 
Vaig fer les maletes per arribar a una Barcelona desconeguda, em vaig sentir sola, però tenia moltes ganes de conquerir el món i de fer-ho bé. Va ser un moment de descobriments i vaig crear un nucli d’amics i amigues molt proper que van ser els meus aliats i la meva seguretat per tirar milles en una carrera molt complicada i amb fracassos.

Com va aparèixer el món aeronàutic en la teva trajectòria? 
Va sorgir arran del moviment associatiu a la universitat, vaig tenir la sort que en el meu campus hi havia un grup d’estudiants associats al voltant de l’espai i l’aeronàutica i m’hi vaig involucrar, alhora que ho feia amb associacions internacionals. Així, vaig fer estades a l’estranger i vaig acabar els meus estudis a Toulouse (França), on també vaig fer pràctiques a l’Agència Espacial Francesa.

Per què va ser tan important estar a l’estranger? 
Va ser una de les meves grans inversions, fent pràctiques, i arran de tot això vaig aconseguir la meva primera gran feina, a Anglaterra. A partir d’aquesta i de la xarxa que havia creat a França, vaig poder-me integrar a l’equip d’enginyeria d’Airbus, en una posició molt peculiar, la d’aeronàutica i com a enginyera de disseny de satèl·lits, treballant a Toulouse, a Airbus France.

Allà vas viure moments històrics, oi? 
Sí, com l’entrada en servei de l’A380, l’avió comercial més gran del món, o la primera certificació mundial del primer sistema de comunicacions per satèl·lit de banda ampla a bord d’un avió, l’any 2008.

Què va suposar per a tu, ser present en aquestes fites? 
En aquell moment no te n’adones, que estàs fent història, perquè et dediques a fer la teva feina. Jo em dedicava a explicar de manera pedagògica el que fèiem, cada cop em convidaven a més reunions amb els clients i responia als seus problemes, i aquesta relació va ser molt engrescadora per a mi i em va obrir les portes als següents reptes que em van arribar.

Era normal, veure dones en aquest tipus de reunions? 
Començava a ser normal, però eren, potser, el 10 o 20% del total. Trobar-te’n alguna amb un lideratge fort era menys habitual, però.

“L’espai ja no és ciència-ficció per a la gent del carrer”

Després vas entrar a l’Oficina de Programes d’Airbus, van canviar les teves tasques? 
Jo era a l’oficina de l’A350 i feia una feina tècnicocomercial, això m’exigia un alt coneixement tècnic per negociar amb els clients. Va ser una feina fantàstica, vaig viatjar moltíssim i vaig demostrar el meu valor, aquest coneixement de l’avió i les seves possibilitats i vaig confirmar que volia seguir en aquest sector. Després vaig viure un happy accident en la meva carrera.

Quin va ser? 
Jo era a Mèxic en una conferència i el meu responsable em va demanar que viatgés cap a Atlanta (Estats Units) per fer una presentació al comitè executiu d’una empresa que es plantejava comprar 50 avions a Airbus. I vaig anar-hi, vaig treballar amb l’equip de vendes i de màrqueting d’Airbus d’Amèrica del Nord i tot va anar perfecte. La companyia aèria va comprar els avions i un dels executius d’Airbus em va dir “young lady, we need someone like you in our team” (somriu). I jo era aquella nena de Tremp tímida i introvertida!

Airbus t’ha regalat moments vitals i professionals clau. 
Sí, estic molt agraïda a la llavor que Airbus m’ha confiat, també m’ha donat molta responsabilitat i jo m’hi he agafat. Això va molt en línia amb l’esperit de lluita que et comentava al principi, he anat tirant endavant i aquest ha estat un dels punts que han marcat la meva carrera. Tot això ho he associat a la sort, però la meva mare sempre em diu que la sort t’ha d’agafar treballant.

Vas fer les maletes i vas marxar cap als Estats Units, a Alemanya i ara has tornat a Barcelona. Què hi fas, exactament? 
El 2022, el departament d’Airbus que lidera les filials em va proposar dirigir la de Barcelona, Airbus GeoTech, quan jo no sabia que aquí en teníem una! Vaig acceptar liderar dues missions: fer créixer Airbus a Catalunya i contribuir a la investigació. Suposa una culminació de tots els aprenentatges que he guanyat al llarg de la meva carrera.

Què va significar tornar a casa? 
Va ser un moment màgic, perquè he descobert un equip fantàstic, petit i amb un nivell de compromís increïble. És una feina natural d’acompanyar-los i de fer-los créixer en el sector geoespacial, aplicant processos d’IA en les imatges que captem per satèl·lit per extreure informació que servirà per prendre decisions en un temps immediat. I també estem desenvolupant una càrrega útil amb sensors que opera amb un dron en l’estratosfera, un espai desconegut que encara no s’està explotant.

Ara que has tornat i l’observes de més a prop, com valores l’aposta que s’està duent a terme per l’espai a Catalunya? 
Ara hi ha un coneixement i una aposta clara per part del Govern i de l’ecosistema d’accelerar les tecnologies espacials. Existeix l’Estratègia Catalunya Espai 2030 i hi ha molta tracció, s’impulsen moltes iniciatives i està traccionant molts actors del sector, estan naixent moltes startups i s’està dissenyant un ecosistema bonic i amb molt de potencial on es donen sinergies i on s’ha deixat de pensar en l’espai com el futur sense aplicacions reals.

Per què? 
Perquè cada dia veiem que té aplicacions en el nostre dia a dia, l’espai ja no és ciència-ficció, sobretot per a la societat. Des d’aquest sector es poden desenvolupar vocacions tecnològiques i talent i les nostres estudiants saben que és un sector de futur.

Com estan representades les noies en aquest sector? 
Crec que hi ha cada cop més iniciatives i estan guanyant visibilitat, però la meva reivindicació seria la d’apropar el sector espacial al medi rural. Aquest pas que s’ha fet és imprescindible, però ara cal portar-lo als nois i les noies del medi rural.

Creus que tu pots ser referent per a les noies i les nenes sense accés al sector espacial? 
En el meu temps lliure em dedico a fer mentories a les nenes del medi rural, però les referents també poden ser les noies que ja estan estudiant o que estan cursant un doctorat, per això crec que és tan important apropar aquesta generació a les que estan decidint què volen fer. Són generacions més similars, amb més punts en comú, i a les noies que em demanen que sigui la seva mentora els demano el mateix, que elles també s’hi converteixin.

“Marxar a l’estranger va ser una de les meves grans inversions,  arran de tot això vaig aconseguir la meva primera gran feina”

I com reaccionen?
No se’n saben avenir, perquè no tenen ni 25 anys, però crec que poden ajudar aquelles joves de 17 anys, per exemple. Normalitzar la mentoria intermèdia és fonamental, perquè són referents on es poden projectar més fàcilment.

Des de Catalunya s’està treballant bé en aquesta mentoria? 
Crec que estem en el bon camí, amb iniciatives com els premis DonaTIC, tot i que jo els aproparia encara més a les estudiants de 3r i 4t d’ESO.

Com es caracteritza, el lideratge femení? 
Diria que és el lideratge del sentit comú, un lideratge que sembla que vagi a poc a poc o que no tingui ambició, però la nostra capacitat és la de veure el futur d’una manera nítida. Tenim una missió molt clara, a poc a poc, en contraposició amb el lideratge masculí, i hi anem amb pas constant. En aquest camí potser canviem de trajectòria, però tenim un far molt clar i avancem amb lluita.

Si tinguessis al davant la Roser que era tímida i introvertida i que es refugiava en els estudis, què li diries? 
Li diria que no tingui por d’equivocar-se, perquè el missatge que estem donant a les nenes és el de ser perfectes. Hem de normalitzar l’error i la presa de riscos, no passa res si no som perfectes, perquè és en la imperfecció on trobem la perfecció. Crec que és la manera de canviar la mentalitat de les nenes, hem d’animar-les a tirar endavant, malgrat que s’equivoquin. L’autoexigència de les nenes amb elles mateixes és un gran fre, n’hem de ser conscients i hem de treballar-lo, perquè no som superwomen.

Ivan Monforte: “Barcelona està situada com un dels epicentres a l’avantguarda de la digitalització”