Foto: Marçal Santmartí
Marçal Sanmartí (Barcelona, 1980) viu a Zellington (Nova Zelanda) i és investigador assistent per la New Zealand International Review. Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, analitza la investigació i l’anàlisi de les relacions entre els sectors públic i privat tant en geopolítica com a astropolítica. Especialitzat en Àsia-Pacífic, conferenciant a la Universitat de Senshu (Japó), Universitat de Hitotsubashi (Japó), al Museu Ayala (Filipines) en col·laboració amb l’ambaixada espanyola a Manila i en la Great War Exhibition (Nova Zelanda). Ha viscut en cinc països diferents: Anglaterra, Escòcia, al Japó, a les Filipines, i ara, a Nova Zelanda. A Espai.Mèdia, Sanmartí aplaudeix l’aposta del Govern català en l’estratègia espacial, però hi posa matisos.
Et formes com a historiador i acabes com a analista en una revista especialitzada en relacions internacionals. Com es produeix aquesta mutació?
Va coincidir l’etapa en la qual estava escrivint la tesi doctoral i el meu trasllat cap a Nova Zelanda. La meva única opció per exercir com a historiador era en la docència i vaig decidir que em calia fer un replantejament professional. A partir d’aquí vaig fer una xerrada sobre la Primera Guerra Mundial a Catalunya en un museu a Nova Zelanda i un dels assistents em va proposar escriure un article en una revista especialitzada d’àmbit internacional. Vaig escriure’l, va tenir molt bona acollida i en van venir més.
Així és com t’acabes convertint-ne en una de les veus autoritzades a Nova Zelanda sobre astropolítica, un concepte que has introduït en el debat sobre l’espai.
[Riu] M’hi especialitzo recollint el meu aprenentatge lligat a la història i perquè Nova Zelanda és un dels països que està picant més fort en aquest sector completament emergent. Fins al punt que cada cop s’inverteix més en recerca científica i industrial i, fins i tot, els multimilionaris s’atreveixen a visitar l’espai com a turistes.
Quin pes té l’astropolítica avui?
En té molt més del que ens pensem. Fruit de l’increment de la demanda de serveis que usem les persones i que apunten directament als satèl·lits, com ara les aplicacions per geolocalització, ha generat una gran indústria al darrere i un posicionament de tots els països. Així, Estats Units, la Xina i la Rússia intenten no quedar enrere per agafar el lideratge. Aquesta pugna està tenint conseqüències en les regulacions a l’espai, que han quedat obsoletes. Per això, cal una normativa més clara tant per als països com per les companyies privades a l’espai, ara és el ‘far west’.
Per què és tan rellevant per als països invertir en l’espai?
T’ho diré amb una frase molt nostrada: ‘A la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat’. L’espai tindrà un pes cada cop més determinant en les nostres vides, per tant, l’estat que es quedi enrere, ho pagarà a la llarga. Tots els països hi estan dedicant esforços, més de 70 països tenen agència espacial. Fins i tot Ruanda! Per això Catalunya ha de pujar al carro en l’aposta per l’espai.
En un dels teus darrers articles -Introducció a l’astropolítica: una oportunitat per Catalunya?- publicat al portal Catalonia Global Institute assegures que quan Trump va anunciar la creació d’una Força Espacial, s’hi van burlar. A Catalunya, al Vicepresident Puigneró, també va rebre algunes crítiques.
Sí, normalment les crítiques venen d’aquells qui no tenen prou coneixement del pa que s’hi juga. Es tracta d’una economia que pot produir moltíssim beneficis, especialment quan el país necessita comptar amb més llocs de treball qualificats. Ara bé, en el cas de Catalunya, deixa’m que em mostri una mica escèptic perquè el mateix Puigneró va ser qui va prometre una república digital que no ha acabat convertint. El projecte de república digital encaixaria perfectament si Catalunya fos un estat independent, però no ho és.
Quina mirada li poses al projecte NewSpace que està impulsant el Govern català en relació a l’espai?
És una aposta molt encertada, i l’aplaudeixo, però hi ha matisos. En la presentació Puigneró va anunciar la creació d’una Agència Espacial Catalana. Escòcia no té una agència espacial pròpia, però en canvi està fent molt bé els deures produint moltíssim satèl·lits. Tothom sap que per posar en marxa un agència d’aquestes característiques hi ha un seguit de permisos que si no ets un estat són molt difícils d’obtenir. Et caldria el vistiplau del govern espanyol, cosa que veient com es troben avui les relacions, és pràcticament impossible. Per tant, com el cas de la república digital, primer cal assolir la independència, i després arribarà la resta.
“L’espai tindrà un pes cada cop més determinant en les nostres vides, per tant, l’estat que es quedi enrere, ho pagarà a la llarga”
En aquest article dius associes l’espai com una oportunitat per a Catalunya. Ho és?
Sí, és una oportunitat però que es pot tancar de pressa. El missatge que dona el govern català ‘Serem els líders del sud d’Europa’ em treu de polleguera. El missatge hauria de ser més contundent: ‘Serem els líders d’Europa’. Ves-hi, creu-t’ho. Busca el lideratge del sector a tot Europa.
Un dels que ha tingut més ressò va ser un article en el qual assegures que els videojocs seran un camp de joc més per a la política.
Quan Donald Trump va començar a utilitzar Twitter tothom en feia befa, i ara tothom l’usa. En l’article explico l’efecte que ja estan tenint els videojocs, que actualment mouen més diners que el sector de la música i el cinema junts. Avui els videojocs segueixen dos camins: explicar històries i la competició. Saber explicar històries és fonamental perquè és la batalla pel relat. Fer-ho a través d’un videojoc representa una eina d’un grandíssim valor. Per tant, aquest serà un camí que exploraran els polítics per captar nous públics.
Si parlem d’exploracions, ets d’aquells qui voldries viatjar a Mart?
L’exploració espacial em fascina. Ara bé, estic preparat físicament i psicològicament per a fer-ho? Aquí és quan tinc els meus dubtes. La distància per anar a Mart són 7 mesos per viatge en coet tradicional, a més has d’esperar tres mesos per poder tornar. Ara mateix hauria de passar un mes i mig despert tancat en un espai minúscul, i no sé si seria capaç de fer-ho. Per tant, en el meu cas només seria possible si les evolucions científiques milloren en el procés d’hivernació dels humans.
El futur s’encamina cap aquí, el turisme del futur portarà els humans a l’espai?
Hi ha un futur molt llaminer per al turisme a l’estratosfera i a la lluna. Hi ha un mercat objectiu, com és palpable, però actualment és a l’abast de ben pocs.
