Ramon Pallàs: “A la vida he tingut dues coses: la UPC i la família”

Ramon Pallàs Areny (Verdú, L’Urgell, 1953) és catedràtic i professor de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). És pioner en l’ensenyament dels sensors a enginyers electrònics plantejat des del punt de vista del disseny de les seves interfícies electròniques. Amb grans aportacions a l’estudi, adquisició i anàlisi dels senyals bioelèctrics associats a l’activitat cardiovascular i respiratòria, compta amb una trajectòria de gran rellevància internacional en recerca i transferència de coneixement amb 90 articles publicats, 20 llibres (en català, castellà, anglès i un traduït al xinès), 27 patents i una dotzena de distincions. Aquesta setmana ha rebut el premi d’honor -la màxima distinció- en la 27a Nit de les Telecomunicacions i la Informàtica de Catalunya en un acte a l’Auditori de Barcelona. A Espai.Mèdia, Pallàs repassa la seva trajectòria lligada a la investigació i l’ensenyament.

Quin valor té el premi que va lliurar-li el president Aragonès?
Estic contentíssim, perquè ve de la indústria, no ve del món acadèmic. He escrit molts llibres, he fet moltes classes, i fora del món universitari hi ha exalumnes que són al món de l’empresa i que han tingut relacions amb mi d’alguna manera i això ha fet que se’m conegués prou perquè la decisió del jurat fos favorable. Va ser una sorpresa i em va alegrar moltíssim.

El va sorprendre, quan va saber que el centre el proposaria com a candidat?
No, això no em va sorprendre, perquè soc el professor més antic del centre, i potser de la universitat (vaig entrar-hi el 1970). Va ser una iniciativa de la nova directora, que som companys en un màster que impartim, i aquí soc conegut perquè tinc un currículum excepcional. Al jurat hi havia només tres universitaris, però dins l’escola soc prou conegut, així que no em va sorprendre.

Vostè treballa a Castelldefels, com va ser traslladar-s’hi des de Barcelona?
La meva és una escola molt jove i quan es va fer m’hi vaig traslladar des de Barcelona. A Castelldefels es volia fer un projecte nou, a mi em va atraure i vaig pensar que amb 48 anys encara tenia temps de tornar a començar, de fer un equip de recerca nou, però ja vaig venir-hi com un dels professors grans. Hi he estat molt actiu, en la docència, vaig proposar de fer la docència en anglès, als màsters, i he estat conegut a l’escola, però mai he tingut cap càrrec, jo sempre m’he dedicat a la docència i la recerca.

“La UPC m’ha donat la possibilitat de generar i transferir coneixement, que ens diferencia dels animals irracionals”

Com arriba a la UPC?
Vaig acabar els estudis d’Enginyeria Industrial per la UPC el 1975, i un any abans d’acabar, i com que aquell any no tenia milícies, em vaig apuntar a unes places de becari en un laboratori. Em va agradar i abans d’acabar els estudis, quan vaig fer 22 anys, em van oferir quedar-me a la universitat i vaig acceptar el repte.

Què recorda d’aquella primera etapa?
Aquell laboratori va créixer i es va convertir en l’Institut de Cibernètica amb el professor Gabriel Ferraté i em van oferir fer-hi el doctorat, que suposava dos anys més d’estudi. També em van oferir entrar en un àmbit nou, el de l’enginyeria biomèdica, una cosa de la qual ni se’n parlava a l’Estat espanyol, i això em va interessar. Allà podia començar a mesurar senyals bioelèctrics com ara electrocardiogrames, i això em va entusiasmar.

Com ho va fer?
Vaig tenir-hi una beca de dos anys i l’any següent a l’Escola de Telecomunicacions de Barcelona -que s’hi havia traslladat des de Terrassa- van oferir-me entrar-hi com a professor adjunt interí, tot i que no tenia el doctorat encara. Com a matèria, impartia bioenginyeria (instrumentació biomèdica) i la càtedra era d’instrumentació electrònica, i allà podria treballar amb transductors (ara en diem sensors). Érem molt joves, hi havia un ambient de recerca increïble que mai havia vist i em va entusiasmar molt.

De la tesi doctoral a catedràtic.
La tesi la vaig fer en cinc anys i la vaig llegir el 1982, que era sobre mesura dels camps electrobiològics, mesurar senyals del cos humà sense tocar-lo. Aleshores era una bogeria! El 1983 vaig passar un concurs per ser catedràtic interí i em vaig trobar que amb 30 anys havia de tirar endavant una càtedra, començant des de zero, i vam aconseguir molt bons resultats. El 1989 van treure una plaça de catedràtic i la vaig guanyar i em vaig trobar que estava cansat.

Però comença a mirar més enllà.
Sí, era jove, tenia moltes classes, però no tenia temps per a investigar, i pensava que si continuava així acabaria malament. Així que vaig marxar als Estats Units amb tota la família un any, per tornar la visita a un professor que havia estat a Barcelona impartint unes conferències i em va proposar intercanviar experiències. Ell coneixia els meus treballs i em volia conèixer, tot i que ell tenia 20 anys més que jo. Durant la seva visita li vaig explicar que preparava un llibre sobre sensors en castellà i que estava orientat als enginyers en electrònica. Em va dir que al firmar el contracte em quedés els drets en anglès perquè no hi havia cap llibre amb aquell plantejament.

Què es troba a Wisconsin?
Va ser interessantíssim, vam fer la versió anglesa del llibre de sensors. Aleshores, tots els enginyers parlaven de les seves mesures, però ningú parlava sobre com es fa el sistema de mesura, i en el meu llibre vaig donar-hi un tomb i va ser un èxit. Aquell any em va anar molt bé, vaig escriure quatre articles com a primer autor, quatre més com segon autor i unes quantes comunicacions a congressos…, vaig tenir una feinada de por i vaig decidir tornar.

Va ser per poc temps.
A Barcelona, el grup va anar creixent, jo seguia al Campus Nord. En aquella època vaig dirigir molts treballs de final de carrera i tesis doctorals. Però va arribar un punt que no tenia temps d’investigar de cap manera, només dirigia i vaig tornar a demanar un any sabàtic, així que torno als Estats Units. Vaig publicar-hi un segon llibre original, aquest només en anglès, i va tenir una acollida molt bona a l’Índia.

Cap on s’encamina el seu camí en la investigació?
Vam continuar treballant en la mesura de senyals del sistema cardiovascular, sobretot l’electrocardiograma en situacions difícils, i fer-ho d’una manera ràpida. Vam arribar a l’any 2000 on la UPC em van donar un premi per la trajectòria universitària i veia que havia de canviar, perquè el grup s’havia fet gran i requeria molta gestió. Quan va sorgir el projecte del Campus del Baix Llobregat a Castelldefels, m’hi vaig apuntar i vaig anar-hi.

Com comença la seva etapa a Castelldefels?
Estava contentíssim, perquè és un racó del món que semblava prou tranquil per poder investigar, i vaig començar un nou grup. Però no vaig poder investigar pràcticament gens fins que ha arribat la pandèmia, perquè hi ha hagut menys desplaçaments, i he pogut investigar personalment. L’equip és més jove, amb més ganes i ha fet moltes coses.

El seu llibre sobre sensors genera interès en altres llengües.
S’edita la segona edició anglesa i també es publica al xinès. L’editorial ens va dir que no guanyaríem gaire diners, però que ens faria evitar pirateria. Però a mi no em va convèncer, i vaig decidir que s’havia acabat això d’escriure articles si abans no protegíem els drets intel·lectuals, així que ens vam dedicar a fer patents.

“La societat es pensa que la universitat és com un institut per a postadolescents”

Quantes patents va arribar a desenvolupar?
En 10 anys vam fer 18 patents, des del 2003 fins al 2016. Però vam haver de parar perquè no teníem capacitat per pagar els costos de les patents. Els darrers anys ens hem orientat a això, i quan hem arribat a un punt que la gestió de la propietat intel·lectual es feia tan difícil, he deixat de fer-ho i ho he guardat per a quan es pugui.

Vostè té l’ADN UPC, hi té una relació molt estreta.
Vaig entrar-hi amb 17 anys i ara en faré amb 69, tot i que he impartit cursos a Mèxic, Cuba, Argentina, Romania, Itàlia i he conegut moltes universitats. Jo a la vida he tingut dues coses: la UPC i la família. La UPC m’ha donat la possibilitat de generar i transferir coneixement, una cosa que ens diferencia dels animals irracionals, i la família m’ha donat amor i n’hi he donat, d’amor. Són els meus dos àmbits, no em pregunteu mai per cinema o futbol, jo o soc a la universitat o soc a casa, i quan soc a casa, treballo.

En la seva intervenció durant la gala de la 27a Nit de les Telecomunicacions va fer referència a la transferència del coneixement. Per què és tan important, aquesta passió?
Perquè l’entorn no ajuda. Aleshores, o ets un apassionat o la tendència és a fer el que fa tothom. Jo, per exemple, tenia una plaça de catedràtic amb 36 anys i algú altre en el meu lloc ja s’haguera jubilat, però jo he seguit treballant. Té risc, pots acabar sent una màquina de treballar, així que la família hi posa de la seva part.

En aquest sector, com d’important és la figura de tenir un bon equip?
És essencial, sense un equip difícilment hi ha recerca en aquest àmbit, perquè hi entren competències molt variades. Hi ha gent que és molt bona dissenyant circuits al laboratori, d’altres que ho són en processar senyals, i has d’estar molt pendent de la direcció cap a on pots anar. Jo he fet llibres sol, però la recerca no es pot fer sol. És complex, perquè necessites especialistes en diferents camps.

“O ets un apassionat o la tendència és a fer el que fa tothom, l’entorn no ajuda”

Ha canviat molt la UPC al llarg d’aquests anys?
La universitat la vaig conèixer com un lloc on anaves i hi feien classes un catedràtic i d’altres professors venien, et donaven la matèria i marxaven. Però n’hi havia un grup que hi estava tot el dia, eren els primers que van començar a fer el doctorat i des d’aleshores ha anat canviant. Ara és gent dedicada 100% a la universitat. No només és fer classes, també es tracta de generar coneixement i aquest, per a mi, és el gran problema.

Per què?
La universitat ha avançat en la línia de generar coneixement i esforçar-se per a transferir-lo, tot i les limitacions. Però la societat no ho percep, es pensa que la universitat és com un institut per a postadolescents, perquè no podem dir-ne adults joves. Les famílies no saben que si els accepten en un centre no vol dir que se’ls reconegui l’aptitud i l’actitud per a poder superar aquells estudis. Els pocs que sí que volen fer Enginyeria perden temps perquè molts no n’estan prou convençuts però hi són perquè la nota per entrar-hi és un 5. Si això passés a Medicina provocaria una alarma social.

Per què s’ha arribat a aquest punt?
Per la massificació que hi ha hagut en els darrers anys. Hi ha un perfil d’estudiants que es treuen les assignatures com qui es treu caspa de l’espatlla. Això és tristíssim i fa perdre el temps als qui sí que volen estudiar de veritat. Ens trobem que hi ha pocs doctorands -molts venen de Sud-amèrica a formar-se i després marxen-, però així no es fa el país.

Quines diferències troba entre la recerca com a investigador i l’educació com a professor universitari?
La recerca ocupa moltíssim temps. Per a la docència no has de patir, perquè els alumnes ja venen, però per a la recerca no, els doctorands els has d’anar a buscar. I has d’anar a buscar diners per finançar-los, buscar recursos contínuament, i en això t’hi pots passar moltes hores. A l’estiu és quan millor puc investigar, el mes d’agost és quan més m’hi dedico.

I no fa mai vacances?
Les vacances són convenients, però no són obligatòries. Jo ja desconnecto en un dia, quan en són dos ja és massa. Mireu, vaig marxar tres de vacances i a la tornada no recordava la contrasenya de l’ordinador! [somriu]

Li queda alguna cosa per fer?
Que si me’n queda alguna? No us ho podeu ni imaginar! Tinc un llistat de temes que vull acabar. L’estiu passat vaig acabar una recerca que havia començat feia 31 anys! Vull dedicar-me a acabar textos per compartir-los a través de la universitat. Em queda feina encara en molt nivells diferents. Els meus companys ja saben la quantitat de coses que tinc al cap, fins i tot quan m’alço al matí em venen idees i les haig de dur a terme.