Xavier Luri és el director de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) [Foto: Espai.Mèdia]
Xavier Luri Carrascoso és el director de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) i catedràtic de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona (UB). Aquest mes d’octubre s’incorporarà al Comitè Europeu de les Ciències de l’Espai (ESSC) per liderar el panell d’Astronomia i Física Fonamental. Doctor en física i investigador de la Universitat de Barcelona, és professor titular del Departament de Física Quàntica i Astrofísica. Ha desenvolupat la seva carrera professional en el marc de les missions espacials, i en especial de la missió Gaia de l’Agència Europea de l’Espai, de la qual va ser un dels proponents i en què forma part del comitè executiu del seu consorci de processament de dades (DPAC). A Espai.Mèdia, Luri posa en valor l’aposta de l’ICCUB en la societat del coneixement del país.
Com es gesta la seva entrada al Comitè Europeu de l’Espai?
És a través de la meva participació en la missió Gaia. A través d’aquesta missió, vaig treballar amb Michael Perryman, un científic conegut que ha treballat a l’ESA i que va entrar com a expert en missions dins d’aquest comitè. L’any passat acabava el seu termini i el costum és que els membres facin suggeriments sobre qui ha d’ocupar els seus llocs. Ell em va proposar, el comitè va analitzar la meva expertesa i la meva candidatura i em va convidar a formar-hi part.
Què suposa entrar a formar-hi part?
És un comitè que fa assessoria independent sobre temes d’espai, i jo no estic en representació de cap estat ni cap universitat, sinó com a expert independent. El paper en aquest comitè és que, sobre temes de plans a les agències espacials, ciència de l’espai, missions, proporcioni una assessoria independent. La meva entrada serà a finals del mes d’octubre, quan hi haurà la propera sessió plenària. El lloc de reunió és itinerant, l’administració és a Brussel·les, però ens reunim allà on ens trobem més còmodes.
Serà l’únic català membre i el primer de la història…
[Somriu] Prèviament hi ha hagut membres de la resta de l’Estat espanyol, però en el cas de Catalunya, fins ara, no havia tingut representació. També he de dir que en aquest comitè europeu la representació no és d’un estat o d’un centre d’investigació.
Així i tot, per l’ICCUB és un privilegi que el seu director ocupi un lloc en el comitè europeu.
Sí, evidentment. A l’ICCUB li dona un cert prestigi i visibilitat. Quan fem les memòries de l’institut o quan ens demanen la justificació per a projectes, la presència de membres de l’institut en comitès internacionals forma part de l’excel·lència, tot i que és una paraula que no m’agrada. La ciència no només és excel·lència, també és picar pedra. Tot això aporta coneixements, contactes i la possibilitat d’expandir-se. Actualment, no soc l’únic membre de l’institut que forma part de comitès internacionals.
Quines seran les seves funcions en el panell d’astronomia i física fonamental?
Aquest panell s’encarrega de les missions espacials dins d’aquesta àrea, i la feina es distribueix per panells. Quan hi hagi algun tema sobre el qual hagin preguntat o sobre alguna missió, jo en faré l’assessoria.
“La mitjana d’edat dels professors permanents és de prop de 60 anys, i això no és raonable”
Quines missions hi ha sobre la taula?
Actualment, hi ha dues futures missions de l’ESA, Lisa i Athena. Ara hem començat a tenir discussions sobre elles dues, hem començat a elaborar possibles consells sobre com gestionar-les. Aquesta és la meva àrea d’expertesa dins d’aquest panell, la feina es divideix per àrees i subàrees.
En l’àmbit europeu, ara en quins països s’està fent una millora recerca en l’àmbit de l’espai?
En l’espai, hi ha hagut un component històric d’haver estat lligat a agències nacionals, i els països europeus més potents han estat sempre França, el Regne Unit (que ara és fora de la Unió Europea, però segueix dins l’ESA) i Alemanya, aquesta última per disponibilitat pressupostària. Els Països Baixos, Itàlia i l’Estat espanyol, per aquest ordre, també tenen un pes específic del sector en l’àmbit europeu.
Foto: Espai.Mèdia
En el cas de Catalunya, l’estratègia del NewSpace l’està situant en el mapa de l’espai?
L’accés a l’espai s’està democratitzant, perquè el paper a l’espai de les empreses privades i les petites institucions està creixent molt arreu. Ja no tot han de ser grans missions, sinó que pots fer-ne de petites amb inversions econòmiques no tan grans i en l’última dècada ha estat evolucionant. Tot això està permetent que el que abans era domini de l’ESA, per exemple, comenci a haver-hi missions científiques de baix cost, estem entrant en aquest terreny. En els anys vinents, tot aquest treball complementarà tot el que s’ha fet ara a l’espai.
Dirigeix l’Institut de Ciències del Cosmos. Per quin moment passa?
Per un moment dolç. Fa dos anys vam renovar la menció d’excel·lència María de Maeztu, i això ens ha permès posar en marxa un pla estratègic molt potent. A més, hem aconseguit accedir en els Planes Complementarios que formen part dels plans de resiliència de la Unió Europea, un fet que ens ha permès donar un impuls significatiu a la nostra unitat tecnològica.
“Si als investigadors que marxen a l’estranger no els dones l’oportunitat de tornar, es queden fora i perds la inversió”
Quins són aquests plans d’execució?
En el cas de la menció d’excel·lència María de Maeztu acabem de presentar l’informe de mig termini. Formar-hi part ens ha permès assolir àrees que ens havíem marcat com a prioritàries i que són ones gravitacionals i tecnologies quàntiques. En el pla estratègic que vam presentar volíem consolidar aquestes àrees on l’institut no tenia una presència significativa i posicionar-nos-hi.
De quina manera?
D’una banda, comptem amb un grup d’investigació molt implicat en ones gravitacionals, amb finançament dels plans nacionals, i estem accedint en iniciatives com VIRGO (observatori d’ones gravitacionals) i iniciatives actuals, en la xarxa de grups de l’estat, i ens estem posicionant en futurs projectes com les properes generacions d’observatoris. I de l’altra, en tecnologies quàntiques el grup que hi treballa està consolidant-se en computació quàntica, comunicació quàntica i algoritmes quàntics, que també hi teníem molt interès. Els Maria de Maeztu no només ens ha permès això, sinó també consolidar el grup en cosmologia, que és molt potent.
I els planes complementarios què han aportat?
Ens permeten complementar i consolidar la nostra unitat tecnològica, que era molt forta en disseny d’electrònica per a aplicacions científiques i disseny de detectors i en desenvolupament de programari per a processament de dades. Aquesta unitat la vam crear ara fa quatre anys, s’ubica al Parc Científic de Barcelona i l’estem consolidant. Volem convertir-nos en un institut homologable als instituts europeus que tenen les dos vessants: ciència fonamental i tecnologia.
Com a institut de recerca, quina és la fórmula per trobar l’estabilitat desitjada en el finançament?
Quan estàs en un moment dolç com ara, mires al futur i penses què ve al darrere, perquè el finançament de la ciència a Catalunya i l’Estat espanyol té un problema d’estabilitat i estructuralitat. Tenim una dependència massa forta dels fons competitius, no m’ho invento jo, ho comparteixo amb directors d’altres instituts de recerca. En aquest país s’inverteix poc, fa anys que es parla de l’objectiu d’invertir un 3% ciència i recerca, i encara som lluny. El 2008 va haver una caiguda molt significativa del finançament d’universitats, hem passat uns anys aguantant la casa entre uns pocs, falta gent.
Quina és la diferència amb altres països?
Així com instituts d’altres països tenen uns fons estructurals grans que els garanteixen una continuïtat de les activitats fonamentals i els fons competitius els permeten obrir activitats addicionals per arribar més enllà, a Catalunya i a l’Estat espanyol ens manquen fons estructurals. Estem contents en aquest moment, però mirem el futur amb una certa preocupació, com tothom.
L’ICCUB està sota el paraigua de la Universitat de Barcelona. Si no fos així, seria inviable?
No, però seria diferent. Si mirem al nostre voltant, hi ha instituts semblants, però els instituts universitaris tenim altres qualitats, per la proximitat amb els estudis universitaris. Som diferents, però som un institut de recerca.
“A Catalunya hem d’enfortir la transferència de tecnologia”
En un món tan globalitzat, també s’escenifica en la plantilla de l’ICCUB?
Els permanents són majoritàriament catalans i espanyols, tot i que també n’hi ha d’italians. Pel que fa als ICREA, és més diversificat, però els postdocs són molt internacionals. De fet, com a institut, estem molt internacionalitzats. Pel que fa al desenvolupament de la carrera com a docent, en aquest país, es presta més a què siguin persones d’aquí. A més, també hi ha les qüestions idiomàtiques que marquen una mica. Més que endogàmia, el que passa és que el sistema, tal com és, és més procliu a integrar gent de la casa que no pas gent de fora.
Foto: Espai.Mèdia
Els estudiants que vulguin dedicar-se a la investigació no tindran més remei que marxar a viure i treballar a l’estranger?
Quan marxes hi ha dues qüestions: marxar a l’estranger sempre s’ha vist com un aspecte positiu, perquè tens l’oportunitat de treballar en grups de recerca potents, vius una realitat molt diferent i estableixes contactes. Però el problema és que s’ha cronificat.
Què vol dir?
Quan comences a enviar professionals a l’estranger, si no els dones l’oportunitat de tornar, es queden fora i perds la inversió. Això lliga amb el fet que falten places, perquè si tu vas generant un flux constant de places, alguns es quedaran a l’estranger, però si no estàs creant les oportunitats per tornar per a alguna part raonable d’aquest flux, estàs perdent diners. I hi ha una altra conseqüència.
Quina?
Que la mitjana d’edat dels professors permanents és de prop de 60 anys, i això no és raonable. Existia la taxa de reposició zero, però no ens deixaven contractar ningú quan hi havia jubilacions. Ara podem contractar un professional per a cadascuna de les que es jubila, així i tot no hem pogut renovar la plantilla, i això ho pagarem.
L’ICCUB és una de les peces de l’IEEC que forma part de forma directa en l’estratègia del NewSpace. Com a expert independent, quina és la seva visió sobre aquesta aposta que s’està fent des de Catalunya?
Quan es va posar en marxa, vaig participar en una petita recollida d’opinions i soc positiu, crec que és una aposta correcta. A l’Estat espanyol, l’accés a l’espai sempre s’havia centrat en les grans empreses. Amb aquesta nova estratègia pot donar lloc a què noves empreses del sector creïn un ecosistema que estigui físicament a Catalunya i fomenta que petites empreses, que no siguin les clàssiques, puguin créixer i formar-se aquí. Si ho arribem a fer, pot haver-hi un ecosistema amb nanosatèl·lits que doni vida en el sector de l’espai a Catalunya.
L’interès de la societat per l’espai s’ha multiplicat?
Sempre hi ha hagut interès per l’espai, sempre ha cridat l’atenció, però el que pot canviar és que la gent ho pugui veure com a més proper. Per exemple, per posar el nom als nanosatèl·lits han implicat escoles i infants de Catalunya. La diferència no és tant l’interès, sinó considerar-lo com alguna cosa propera.
Aquest interès per l’espai també s’està traduint en un increment d’estudiants que volen dedicar-s’hi professionalment?
Sí, i ara a més hi ha estudis aquí, a la UPC. I tindran la possibilitat de fer pràctiques i treballar amb l’empresa local. Quan això passa, adobes l’ecosistema, perquè és un cercle virtuós, i poses en contacte la mà d’obra amb les empreses. A Catalunya hem d’enfortir la transferència de tecnologia, per això, d’aquesta manera anem en el camí correcte.
