Naeem Altaf és el director de tecnologia espacial d’IBM [Foto: IBM]
Altaf ha explicat que “si escriuen un petit codi Python i ens l’envien, el pujarem al satèl·lit, i tenim un munt de sensors i càmeres allà, que hi interactuaran, i els tornaran els resultats. Si el guarden a l’enllaç d'”unir-se a la missió”, llavors poden obtenir una targeta d’embarcament i un número generat per una computadora quàntica”.
Altaf s’ha especialitzat en la computació d’extrem (edge computing). “En aquest món d’avui, amb l’internet de les coses i els dispositius connectats, les dades es produeixen a tot arreu, però s’envien altre cop al núvol, i després es fa el processament, llavors tornen al punt de partida. Amb l’edge computing, les dades sempre són allà”, explica.
IBM duu a terme amb la NASA per ajudar a analitzar l’ADN dels éssers vius en experiments de l’Estació Espacial Internacional (EEI). Altaf assegura que “l’estació espacial, bàsicament, és un laboratori de microgravetat. El projecte de seqüenciació d’ADN produeix una gran quantitat de dades, com la meitat d’un terabyte d’informació”.
El director de tecnologia espacial d’IBM diu que “si les dades s’envien a la Terra i l’ample de banda entre l’estació espacial i la Terra és molt crític, perquè s’està utilitzant per a moltes altres comunicacions, poden passar diverses setmanes abans que els científics puguin veure el resultat”. Així, des d’IBM, “fem tot el processament allà mateix, on s’estan produint. I al final del dia podem donar-los un arxiu de resultats en poques hores”, subratlla.
Seguretat en òrbita
En l’entrevista, Altaf assegura que “l’entorn de l’Estació Espacial Internacional està totalment aïllat. Cap dels seus sistemes no pot parlar amb internet. Tenim un procés de seguretat de dos passos”.
En relació a la proximitat amb Mart i la Lluna, el director de tecnologia espacial d’IBM explica que “l’Estació Espacial Internacional va ser el primer cas d’ús, perquè som només com a uns 400 quilòmetres per sobre de la Terra. Això no és gaire lluny si ho comparem amb el fet d’anar a Lluna, que és el programa Artemis, o anar a Mart”.
I afegeix que “quan mirem cap a la Lluna, on la latència de la xarxa és de dos segons, això és molt, perquè normalment mesurem en mil·lisegons. Això significa que no podem confiar en la tramesa d’anada i tornada perquè també hi ha una gran quantitat de pertorbació entre les connexions. Quan parlem de Mart, on tens gairebé 15 minuts de viatge d’anada i tornada del senyal, això és encara més crític”.
