Marina Martínez és geòloga i integrant d’Hypatia II [Foto: cedida]
Marina Martínez (Barcelona, 1989) és una de les nou dones de la segona missió simulada a Mart del projecte català Hypatia, que tindrà lloc del 2 al 15 de febrer del 2025. Doctora en Ciències Planetàries i de la Terra per la Universitat de Nou Mèxic (Estats Units), també és llicenciada en Geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Astrofísica, Física de Partícules i Cosmologia per la Universitat de Barcelona. També va formar part d’un grup de recerca de l’Institut de Ciències Espacials (2013-2016). El seu treball es basa en tècniques microanalítiques en l’àmbit de la Meteorítica i les Ciències Planetàries. És una apassionada a la mineralogia dels diferents cossos del sistema solar i la cosmoquímica dels asteroides primitius. La geòloga catalana va guanyar una beca de la European Mineralogy Union (EMU) a la Universitat de Glasgow, on el 2014 va cursar Mineralogia Planetària, i diverses beques a la Universitat de Nou Mèxic, i al 2019 va rebre el premi Wiley Award a la 82a Annual Meteoritical Society Meeting, a Sapporo (Japó). Actualment, és investigadora postdoctoral al departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) gràcies a una beca Margarita Salas i és membre del Center for Advanced Sample Analysis of Astromaterials from the Moon and Beyond (Chip Shearer, PI), de la SSERVI (NASA). A Espai.Mèdia, Martínez explica com s’ha integrat al projecte d’Hypatia.
La segona tripulació d’Hypatia ja ha començat a caminar. Com t’hi sumes?
[Somriu] La llavor perquè jo acabi formant part d’Hypatia prové de l’any passat quan vaig integrar-me a l’equip del Solar System Exploration Research Virtual Institute (SEERVI), de la NASA. En una presentació al Parlament de Catalunya vaig coincidir amb dues integrants de la primera tripulació d’Hypatia que em van explicar el projecte.
Què coneixies de la primera missió d’Hypatia?
En aquell moment, gairebé res. El 2021 me’l vaig passar enllestint i defensant la tesi doctoral, i vaig estar força aïllada de tot. Un cop vaig conèixer el projecte, les dues integrants d’Hyaptia I em van dir que s’obria la selecció de candidates per a la segona edició i em van convidar a presentar-m’hi.
Què t’empeny a presentar-t’hi?
D’Hypatia m’agrada que l’equip estigui format únicament per dones amb perfils professionals molt rellevants, i més tenint en compte que jo sempre he treballat majoritàriament amb homes. És un projecte llaminer i molt potent i així que vaig fer la sol·licitud.
Ara ja ets una de les 9 dones seleccionades.
[Somriu] Sí, no en vaig prendre consciència fins a la setmana passada quan vam presentar Hypatia II davant dels mitjans de comunicació. Era la primera vegada que ens reuníem totes juntes, va ser molt emocionant. Serà una experiència molt bonica.
“Hi ha missions en les quals preocupa més clavar la bandereta, que no pas l’interès científic que hi ha al darrere”
En la primera edició d’Hypatia no hi havia cap geòloga en l’expedició. En aquesta segona edició tu tindràs un paper protagonista.
La geologia hauria de tenir una rellevància cabdal en totes les missions espacials, i lamentablement no sempre és així, ja que és una ciència força oblidada. Prova d’això és que en les missions d’Apol·lo, fins a l’última no es va incorporar un geòleg en l’expedició. Hi ha missions en les quals preocupa més clavar la bandereta, que no pas l’interès científic que hi ha al darrere. Quant a Hypatia II, que s’incorpori una geòloga és bo perquè la recollida de mostres és de gran importància en una missió espacial. Amb això, no vull restar importància a la resta, tot ho és.
El teu gra de sorra en l’expedició d’Hypatia II serà dissenyar protocols per recollir mostres de material geològic de la Lluna per analitzar-lo a la Terra. En què es basarà?
M’agradaria lligar l’oportunitat que se m’ha ofert amb Hypatia amb la recerca que estic duent a terme amb l’equip del CASA Moon del SSERVI (NASA), on ens estem preparant per a la tornada de mostres de la missió Artemis III. La idea és explorar la millor manera de recollir mostres (tipus/disseny d’envasos) segons el material (mineralogia, petrologia) per a poder dur a terme les anàlisis més òptimes possibles abans d’obrir els envasos. Una vegada la mostra entra en contacte amb l’atmosfera terrestre, diferents reaccions químiques modifiquen el material original (pristí), les quals encara no estan ben enteses. Per tant, és important extreure la major informació possible mentre les mostres estan segellades. Una vegada retornin del desert de Utah a l’aire humit de Barcelona, també podem aprofitar per estudiar quines reaccions succeeixen i entendre una mica millor els efectes de l’atmosfera terrestre.
Marina Martínez va participar en una xerrada al castell de Falset, al Priorat [Foto: cedida]
En primer lloc, obtenir recursos per finançar Hypatia III i també un procés de coneixença entre totes les integrants de la tripulació. Per això, d’aquí a febrer de 2025 tenim gairebé un any perquè la convivència i l’adaptació de l’estada a Utah sigui la millor possible. Després de conèixer-nos totes tinc la sensació que farem molta pinya. Em ve molt de gust un projecte col·laboratiu com aquest perquè soc molt de treballar en equip, i, en canvi, he passat més temps treballant sola (com al laboratori).
És un valor molt rellevant del projecte. Vivim en un món farcit de referents masculins, i ja és hora que aquesta tendència canviï. A més, de les referents femenines que hi ha en la ciència, n’hi ha que no les comparteixo. Sense anar més lluny, jo no vull ser com Marie Curie, vull ser més feliç. Per ser una referent femenina en la ciència, no cal ser una workaholic.
Des de l’equip de recerca on estic involucrada es vol conèixer l’origen, l’evolució i la història del nostre satèl·lit. Des de la ciència bàsica, seria entendre bé la formació de planetes i la història dels bombardejos (impactes) del sistema solar (enregistrats en els cràters lunars, per exemple), probablement responsables de l’aparició de vida a la Terra. També estem investigant les millors estratègies d’exploració de reserves endògenes de components volàtils a la Lluna, com l’aigua.
“Em sembla una autèntica barbaritat que es promoguin viatges turístics a la lluna”
Vas doctorar-te a la Universitat de Nou Mèxic, als Estats Units. Tenint en compte les oportunitats laborals que hi ha a l’estranger en l’àmbit de la ciència, per què decideixes tornar a casa?
Perquè Catalunya t’estira a tornar! [riu]. Crec que és un tret molt característic dels catalans. Era feliç, però m’enyorava de la meva terra, la meva família i amistats, tenia moltes ganes de tornar.
Per què vas triar geologia?
A sis anys vaig dir-los als meus pares: “jo vull ser geòloga!”. Els pares d’una amiga meva eren geòlegs, ells van ser els meus referents en la meva tria professional. Jo vaig tenir la sort d’anar en una escola en què tots els meus companys de classe eren fills de professors. Vaig viure en una bombolla! Sense aquest bagatge, possiblement no m’haguera dedicat a la geologia, tot i que sempre m’he sentit atreta pels minerals i les roques, són molt boniques [somriu].
La setmana passada vas participar a Falset en una xerrada del cicle ‘Joan Oró, l’origen de la vida’ que promou el Centre d’Estudis Falsetans. En la xerrada vas començar posant èmfasi en la necessitat de prendre consciència i de preservar la lluna davant l’amenaça d’aquells qui volen fer-hi turisme en viatges galàctics.
Per a mi la lluna és un element sagrat, un objecte que l’hauríem de venerar cada dia. Hem d’estar eternament agraïts a la lluna, ens ha donat la vida. Reivindico aquesta consciència perquè em sembla una autèntica barbaritat. Per això, no ens podem permetre el luxe de cometre el mateix error de sempre: explotar-ho i destrossar-ho tot sense pensar en les conseqüències que això té, i com si els recursos fossin il·limitats. Malauradament, aquest és el model de vida que tenim. Em fa por pensar que encara no s’hagin aprovat lleis que penalitzin aquells qui ho malmeten.
De la teva xerrada em va sorprendre que la majoria de les preguntes que et va fer el públic assistent anessin dirigides a la caiguda de possibles meteorits a la terra. És habitual?
Sí, m’ho pregunten sempre. Això i si hi ha vida extraterrestre. I no pas per un interès purament científic sinó per l’emoció que genera. Suposo que és com a conseqüència que a la gent l’atrau molt l’espectacle, i en aquest sentit, les pel·lícules de Hollywood contribueixen a aquesta por generalitzada entre els humans. Si vull captar ràpidament l’atenció dels assistents en una xerrada, els parlo d’asteroides que poden impactar contra a la Terra. Tothom para l’orella. I això que no té res a veure amb la meva investigació.
