Núria Salán és professora del Departament de Ciència i Enginyeria de Materials de la UPC [Foto: UPC]
Núria Salán Ballesteros (Barcelona, 1963) és professora del Departament de Ciència i Enginyeria de Materials de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i vinculada a l’Escola Superior d’Enginyers Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT). Doctora en ciència dels materials i enginyeria metal·lúrgica, s’ha forjat com a investigadora a la UPC. Ha participat en més de 25 projectes de recerca, té dues patents, i ha publicat més de 50 articles de recerca. Ha participat en nombrosos projectes d’innovació docent, i ha rebut diverses distincions: Premi UPC a la qualitat en docència universitària, la distinció Vicens Vives de la Generalitat de Catalunya, ‘Mujer i Tecnología’ de la Fundación Orange i el premi Gaudí Gresol a la notorietat i l’excel·lència. Ha presentat L’enginy (in)VISIBLE, de FibracatTV. És l’actual presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), la filial tècnica de l’Institut d’Estudis Catalans. A Espai.Mèdia, Salán reivindica el paper de la dona en l’àmbit de la investigació.
Acaba de ser distingida amb el Premi UPC a la qualitat en docència universitària.
M’ha fet molta il·lusió perquè la UPC és la meva universitat d’acollida, hi porto 32 anys (26 dels quals a Terrassa). El que és fantàstic és rebre un premi de la teva escola, amb la teva gent. No m’ho hauria imaginat mai.
Creu que aquest premi és el màxim reconeixement que es pot fer a un docent?
No voldria ser ingrata, però penso que sí. El fet que la teva universitat et reconegui no es pot superar. N’hi ha d’altres que tenen més compensació econòmica, i hi ha qui els podrà considerar més rellevants, però rebre el guardó més destacat de la meva universitat, és l’honor més gran. M’agrada ser agraïda.
La distinció la va rebre abans de l’aturada per Setmana Santa. Què recorda de l’acte de lliurament del premi?
[Somriu] Que va ser molt emotiu. En el moment de la meva intervenció mirava el públic i reconeixia absolutament tothom. A mesura que anava mirant les cares i m’anaven venint al cap vivències, moments, imatges, paraules al llarg de tots aquests anys de docència. La meva intervenció va ser un revival de la meva vida professional. Va ser una injecció d’adrenalina.
En la seva intervenció va adreçar un missatge als estudiants.
Sense els estudiants, la meva trajectòria com a docent no tindria cap sentit. Tot el que he fet ha estat per a afavorir la interrelació que tenim. En el procés d’aprenentatge, l’alumnat n’és el protagonista, però tu tens una tasca de guiatge i he intentat fer-lo el més amable possible perquè ells s’involucressin en la seva tasca. A més, la delegació d’alumnes va ser qui va proposar el meu nom per al premi i els estaré infinitament agraïda sempre.
De portes en fora, més enllà de la universitat, quin valor té un premi com aquest?
Un premi et dona visibilitat i si algú llegeix aquesta entrevista, potser s’interessa per alguna cosa que hagi fet, per algun article que hagi escrit, per la feina que faig o el perfil que tinc. Aleshores, gràcies a la possibilitat que em dona el fet de rebre un premi, si algun nen o nena es planteja que el que faig podria ser interessant, benvingut sigui.
I alimenta l’ego?
En cap moment és l’ego el que em mou, les persones que em coneixen de debò saben que soc molt dinàmica i molt moguda, però crec que no tinc ego, sinó fortuna, i la falsa modèstia no porto enlloc, i crec que no em poso al davant del tot. Evidentment, fa mal quan no et donen un reconeixement i creus que el mereixeries, però soc molt pràctica i no vull perdre el temps. Els premis m’han agradat perquè m’han donat molta visibilitat, però també em fa vergonya.
“Sense els estudiants, la meva trajectòria com a docent no tindria cap sentit”
Els estudiants i el Consell Social destaquen el seu afany d’involucrar-se en les aules. Per aquells qui no hem estat mai en una classe seva, què hi trobaríem?
Soc professora de metal·lúrgia, i d’entrada, la temàtica és terrible! Les meves classes el que tenen de particular és que aporto històries i anècdotes que m’han passat, perquè potser en el temps no recorden el contingut, però sí l’anècdota. I si recorden l’anècdota i graten una mica, potser acaben recordant el contingut. A més, si era escaient posar el nom d’una dona, sempre ho he fet, sense dubtar-ne.
Al llarg dels anys de docència, vostè s’ha implicat molt en donar visibilitat el paper de la dona com a investigadora. A la UPC les dones estan prou representades?
Hauria de dir que sí, perquè en aquest moment hi ha dones molt potents en llocs molt interessants, i també en podríem tenir més, però les que tenim són brutals. Mentre la proporció en l’àmbit de la investigació no sigui de 50-50, no estaré satisfeta. Ho vaig deixar clar en la meva intervenció.
Més enllà de la representació, les dones investigadores estan prou visibilitzades arreu?
En aquest cas, no. En el moment que s’organitzen taules rodones i tot són dones i hem d’explicar d’on provenen (aquesta pregunta no es fa quan són tots homes), això vol dir que no estem prou visualitzades. Hauria de ser natural que una dona estigués en una taula rodona i no s’hagi de justificar el motiu pel qual hi és.
Pel que fa als estudis més tècnics, les noies ha de tenir molta més presència?
Estem en una societat 50-50 i consumim tecnologia d’una manera similar tant els homes com les dones, així que no té cap sentit que la dissenyi només una part de la societat. Per què aquesta tecnologia la dissenya i l’optimitza i l’escull una part de la humanitat? De fet, hauria d’haver-hi 50-50 en tots els sectors, seria el més natural.
Com se li va despertar la seva vocació per exercir de docent?
De petita ja apuntava maneres a fer de mestra. Mentre estudiava a l’institut, tenia clar que acabar sent mestre de Primària. Però, en aquell moment, un company meu de carrera que havia començat a fer d’investigador a la UPC i em va proposar d’anar-hi. Jo no m’ho havia plantejat mai i em vaig preguntar “per què no?”, i gràcies al meu bon amic Xavier Gil, que ha estat professor de la UPC i vicerector i rector de la UIC, em vaig animar a trobar una carrera a la UPC. Va ser en el moment adequat al lloc que tocava, no va ser premeditat, va haver també un cop de sort.
Més enllà de les aules, vostè presideix la Societat Catalana de Tecnologia. Quin paper juga dintre l’IEC?
Tenim l’encàrrec de fer divulgació de la tecnologia en llengua catalana, de donar visibilitat al talent català, que és molt. Així, donem l’oportunitat a treballs d’enginyeria que s’han fet a Catalunya perquè es puguin presentar a un premi i els porti un benefici econòmic. Hem impulsat la creació del premi Creu Casas per a destacar la tasca d’una dona o d’un projecte liderat per dones i que pugui empoderar les dones i doni visibilitat a les dones de l’àmbit tecnològic. Tenim la tasca de cobrir els buits i les necessitats que existeixen.
