Pepe Rosales: “La meva aportació en el projecte James Webb ha estat en el sistema de dinàmica de vol”

Pepe Rosales és Doctor en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona i forma part del projecte James Webb (conegut com a JWST), el nou telescopi espacial de la NASA que es convertirà en l’observatori espacial d’alta capacitat dissenyat per revolucionar camps de l’astronomia que van des de la formació estel·lar fins a l’evolució de les galàxies i des de les primeres galàxies de l’univers fins a les propietats dels sistemes planetaris. Aquest dissabte -dia de Nadal- és previst el seu llançament des del port espacial europeu a la Guaiana Francesa a bord d’un coet Ariane 5. El JWST serà capaç de sondejar mons inaccessibles fins ara i d’explorar els orígens del sistema solar. Nascut a Baltimore (Maryland, Estats Units, 1978), a cinc anys va traslladar-se amb els seus pares a Barcelona, on va viure fins als 30 anys quan es va traslladar a Madrid, i dos anys més tard va creuar l’Atlàntic per viure a Washington DC. Actualment treballa a la NASA després de fer-ho al desaparegut Institut de Geomàtica i GMV. A Espai.Mèdia, Rosales explica com s’ha desenvolupat el projecte i la transcendència que tindrà per la ciència i la recerca que marcarà una època.

Un català vivint als Estats Units, tot i néixer a l’Amèrica del Nord. Com és aquest viatge d’anada i tornada?
Els meus pares van viure set anys als Estats Units i en aquest temps el meu germà i jo vam néixer a Baltimore, a l’estat de Maryland. Vam tornar a Barcelona quan jo tenia cinc anys perquè els meus pares volien que estiguéssim més a prop de la família.

Havies somiat de petit treballar a la NASA?
Sí, ho recordo. Però també he de dir que no era el somni de la meva vida. En el moment de decidir què havia d’estudiar tenia clar que volia fer quelcom de ciències, i al final veig decidir-me per les matemàtiques. Em semblava que eren el fonament sobre el qual creixien altres disciplines més aplicades que m’interessaven. Pensava que tenint coneixements de matemàtiques, es podia aprendre la resta. Al final de la carrera m’atreia molt la recerca en el món acadèmic, però no em va acabar de sortir bé l’intent i vaig fer el pas cap a la indústria privada.

Barcelona i Madrid abans de fer el salt als Estats Units.
Sí, després de treballar uns anys a la seu de GMV a Madrid vaig adonar-me que si volia seguir creixent professionalment havia de fer un pas endavant. Així és com el 2010 va sorgir la possibilitat d’anar a viure i a treballar als Estats Units a les oficines que GMV té a Rockville, Maryland. Personalment, sortir de la zona de confort ho veia com una necessitat i el fet de disposar de la ciutadania nord-americana ho va acabar de facilitar tot. No només vaig canviar de país sinó també de disciplina.

“Avui la tecnologia és molt més madura i econòmicament és més assequible posicionar-se en l’àmbit de l’espai. M’agrada que Catalunya s’hi sumi”

És un moment clau en la teva trajectòria professional.
Sí, vaig deixar de treballar en l’àmbit de navegació per satèl·lit per especialitzar-me en l’àmbit de la dinàmica de vol. A partir d’aquí és quan l’any 2013 deixo GMV i poso el primer peu a la NASA en el projecte de James Webb a través d’una empresa externalitzada al Goddard Space Flight Center. Inicialment, em contracten com a enginyer d’anàlisi de navegació, però al cap de poc temps m’adono que falta un enginyer de sistemes al grup. Proposo unes idees de com organitzar i gestionar la complexitat del sistema de dinàmica de vol de JWST i em donen la responsabilitat de portar aquesta àrea. Va ser una època de creixement professional molt maca i intensa, vaig aprendreprenc moltíssim, ja que aleshores començàvem pràcticament des de zero. Així i tot, acabo marxant el 2019.

Et desmarques del projecte?
Sí, ho vaig fer per l’endarreriment que hi va haver del projecte i perquè sentia que necessitava un canvi d’aires. Quan jo vaig començar el telescopi que s’havia de posar en òrbita inicialment el 2018, i s’ha acabat endarrerint fins a tres vegades. Ara bé, també he de reconèixer que el projecte s’hagi allargat amb el temps té a veure amb la seva enorme complexitat d’execució.

Què fas a partir d’aleshores?
M’incorporo a l’Observatori Naval a Washington fent una feina que no tenia res a veure amb dinàmica de vol. Tenia ganes de provar coses noves, i era una bona oportunitat de fer quelcom diferent. Però al cap d’un any surt una convocatòria oberta d’una plaça a la NASA, m’hi presento i hi torno a entrar, aquest cop a treballador directe. Així és com em reincorporo de nou al projecte Webb.

En quin àmbit d’actuació has treballat dins el projecte Webb?
En el sistema de dinàmica de vol. És un sistema operacional amb diverses funcions que es poden classificar en dos àmbits: anàlisi de missió, i la determinació d’òrbita. L’anàlisi de missió engloba el disseny de trajectòries i de maniobres, és a dir, l’equip és responsable de calcular la trajectòria per arribar a l’òrbita final, quina és la quantitat de combustible que es necessita per arribar-hi i, un cop allà, com mantenir-s’hi. Pel que fa a la determinació d’òrbita, a través de les dades reals que rebem de les estacions del Deep Space Network (DSN) calculem on es troba l’observatori i cap a quina direcció s’encamina. Un cop es troba a l’òrbita final cal dibuixar l’estratègia del seu manteniment a l’espai.

I quina ha estat la teva aportació, el teu granet de sorra?
La meva aportació ha estat en el sistema de dinàmica de vol. La tasca principal ha consistit a tenir una visió global d’on encaixava en grup la dinàmica de vol en el projecte, i de comunicar aquesta visió al grup. Era important per assegurar que les eines que desenvolupàvem eren consistents amb el que el projecte necessitava. També era un camí en la direcció inversa, és a dir, comunicar a la resta de grups quina era la nostra visió i el que nosaltres requeríem d’ells per fer la nostra feina. És una tasca en la qual no entres al detall fi dels algoritmes, ni desenvolupes codi, però que et dona una perspectiva molt interessant de com funciona un projecte tan gran.

“El projecte James Webb canviarà la manera d’entendre l’univers”

De la feina feta per l’equip de dinàmica de vol, quina és la complexitat més gran que té el projecte ara que està a punt d’enlairar-se?
Des del punt de vista de dinàmica de vol, la part més complexa serà la primera maniobra. Es tracta d’una maniobra de correcció que es fa al cap de dotze hores i mitja del seu llançament. La complexitat que té és que s’ha d’aconseguir una solució de navegació que sigui prou bona per poder garantir que la maniobra calculada sigui la idònia. Hi ha moltes variables que poden fer que no sigui com esperàvem. Aquest és el repte principal per a nosaltres, però hi ha altres grups que tenen molta més complexitat, com per exemple, aquells qui treballen en el procés de desplegament de l’observatori.

Si no hi ha cap canvi d’última hora, el llançament és previst el 25 de desembre a les 13.20h (hora catalana). On seràs en aquell moment?
Seré al Goddard Space Flight Center, a Greenbelt (Maryland) juntament amb els companys en torns de 12 hores durant 3 dies. La meva tasca consistirà a assegurar que el flux d’informació sigui fluid entre el centre de dinàmica de vol, i el centre de control a l’Space Telescope Science Institute (STScI), a Baltimore (Maryland). També estaré monitorant la telemetria que ve de l’observatori per informar els meus companys de qualsevol anomalia que ens afecti.

Què aportarà el projecte James Webb per la recerca i el coneixement?
Canviarà la manera de veure i d’entendre l’univers. Tindrà un impacte com el que va tenir fa 30 anys el Hubble, que va crear tot un imaginari nou de com es visualitza l’univers. Aquesta serà la principal aportació, una eina molt potent de veure l’univers com no s’ha vist mai. Per tant, el repte és que tot funcioni a la perfecció i que com més temps estigui fent observacions, la ciència i la humanitat hi sortiran guanyant. Personalment, estic molt interessat en els resultats que s’obtinguin sobre els exoplanetes.

“Des del punt de vista de dinàmica de vol, la part més complexa serà la primera maniobra”

Quin és el temps de durada del JWST en territori espacial?
Des del seu llançament fins a l’arribada a l’òrbita final té una durada d’aproximadament un mes. Durant aquest primer mes i els següents cinc mesos és previst el desplegament de l’observatori i la posada a punt dels instruments. A partir d’aleshores i en els anys següents serà el moment per la ciència i recerca.

Quines expectatives té la NASA de portes endins?
És la primera vegada en la història que es desenvolupa un observatori a l’espai d’aquestes dimensions i característiques. Amb això està tot dit. És un projecte molt important, no només per la NASA, ja que és un projecte coral. No oblidem que és una missió conjunta amb l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Canadenca, a més d’una munió d’empreses privades i universitats. El que s’espera és que a través d’aquest projecte es garanteixi el desenvolupament de les observacions un mínim d’una dècada.

Quan acabarà la teva aportació en el projecte?
Deixaré de treballar pel Webb quan hagi passat un mes del seu llançament, un cop és prevista l’arribada de l’observatori a l’òrbita final. En aquest últim any, la meva dedicació a la NASA està sent d’un 50% al projecte Webb i l’altra 50% a missions a la lluna. El forat que deixarà Webb com l’ompliré? Encara no ho sé, però segurament que serà en una altra missió molt interessant.

Et vols quedar a la NASA tota la vida?
[Somriu] És una pregunta que em faig molt sovint i que hauré de respondre’m en algun moment. Vull dedicar-m’hi tota la meva vida? No és un sí rotund, però avui no tinc una altra alternativa i a més m’agrada molt. Potser m’agradaria treballar en l’àmbit de l’espai en altres institucions, seria atractiu. Sincerament, fa un any i mig que he sigut pare i la vida la miro més a curt termini que no pas a una mirada de cinc o deu anys vista, ara. En qualsevol cas, la pregunta clau per mi és si em vull quedar tota la vida als Estats Units.

I t’hi vols quedar?
La meva dona és colombiana, i no sabem si volem viure als Estats Units per sempre. Tot i que m’agrada molt la NASA i em considero un privilegiat treballar-hi, prioritzo molt més la meva família i les decisions les prendrem en funció del que considerem millor per a nosaltres com a família. El temps dirà.

Des de la distància i com a treballador de la NASA, com veus la implicació que està tenint Catalunya en la indústria de l’espai?
M’agrada molt que s’hi sumi! He de dir que no és la primera vegada que sento parlar d’iniciatives semblants. Fa 20 anys recordo que a Catalunya es parlava vagament de l’eix Barcelona-Toulouse i ja hi havia iniciatives públiqúes i privades que intentaven impulsar el sector. Ara em sento més optimista perquè avui la tecnologia és molt més madura i econòmicament és més assequible posicionar-se en aquest sector.