Fa temps que associem el concepte de sostenibilitat amb la tala de boscos, rius contaminats i emissions de CO₂. I sí, aquest és el seu efecte més immediat. Però la pròxima crisi ambiental pot estar molt més amunt, a centenars o milers de quilòmetres de la superfície terrestre: a l’espai. Concretament, a la baixa òrbita terrestre (LEO, per les seves sigles en anglès), on la humanitat ha deixat una empremta tan visible com alarmant.
Des de l’inici de l’exploració espacial el 1957, s’han llançat prop de 6.890 coets que han posat uns 21.320 satèl·lits en òrbita, segons fonts oficials de l’Agència Espacial Europea (ESA). Uns 14.000 objectes encara hi són, i d’aquests, tan sols 11.300 continuen funcionant. Això vol dir que milers d’objectes inerts —alguns de la mida d’una rentadora, altres de només uns centímetres— orbiten incontroladament al voltant del nostre planeta.
Aquesta brossa espacial no és inofensiva. Un fragment de pocs centímetres pot destruir un satèl·lit sencer. El 2009, es va produir la primera col·lisió accidental entre dos satèl·lits actius: l’Iridium-33 (dels Estats Units) i el Kosmos-2251 (de Rússia) van impactar a 776 km d’alçada a una velocitat de 11,7 km/s. El resultat? Tots dos satèl·lits destruïts i més de 2.300 fragments detectables orbitant la Terra. Algunes d’aquestes restes encara hi són, altres van reentrar a l’atmosfera i s’hi van desintegrar. Aquest incident és només un tast del que podria esdevenir un futur molt més caòtic.
El veritable risc no és només el dany puntual, sinó l’efecte acumulatiu. L’anomenat efecte Kessler, una reacció en cadena en què cada col·lisió genera nous fragments que, al seu torn, en poden generar més, podria acabar fent inutilitzable l’òrbita terrestre durant dècades. I aquest escenari és tant plausible com evitable. Perquè, tot i les dificultats, cada vegada hi ha més consciència i més acció.
“La sostenibilitat orbital és una nova frontera ecològica, però també una oportunitat per demostrar que sabem aprendre dels nostres errors”
La realitat és que la majoria de satèl·lits han de fer maniobres regulars per evitar col·lisions, amb el corresponent consum de combustible i esforç tècnic per tornar a l’òrbita operacional. I tot i que, actualment, hi ha una tendència a llançar satèl·lits més petits —menors de 10 kg—, la quantitat creixent també augmenta les probabilitats de col·lisions. Per això, iniciatives com les noves normatives de l’ESA, que exigeixen desorbitar els satèl·lits inactius en un termini màxim de 5 anys (en lloc dels 25 anys anteriors), són passos importants en la direcció correcta.
Encara que la major part dels residus acabin reentrant a l’atmosfera i desintegrant-se, aquest procés pot trigar molt. Per exemple, un satèl·lit a 1.200 km pot trigar fins a 2.000 anys en tornar a reentrar passivament. Si els romans n’haguessin enviat un, seria ara, al segle XXI, quan el veuríem reentrar a l’atmosfera.
Malgrat això, el risc que un fragment en reentrada impacti amb la superfície és molt baix, especialment en reentrades controlades. I les probabilitats que un astronauta sigui colpejat per un fragment durant una activitat extravehicular són tan escasses com que ens caigui un llamp al damunt: una entre deu milions. El problema, però, no és tant la catàstrofe puntual sinó la pèrdua progressiva de l’habitabilitat orbital.
Una fita important es va donar l’any 2024 durant el congrés aeroespacial ILA a Berlin, on més de 100 organitzacions —entre empreses i institucions públiques— van signar el Zero Debris Charter proposat per l’ESA. Aquest compromís global estableix una visió comuna i concreta de sostenibilitat espacial per al 2030, amb principis orientadors i objectius tècnics realistes. Entre els signants hi trobem l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), que reafirma així el compromís del nostre territori amb la protecció del medi ambient orbital.
L’ús de l’espai s’ha tornat essencial per a la vida moderna: per a les comunicacions, la navegació, l’observació del planeta i fins i tot la predicció meteorològica. Però davant d’aquesta dependència, també cal fer-se preguntes fonamentals: Per a què volem l’espai? Quin ús en volem fer? I com podem garantir que les generacions futures també hi tinguin accés?
Igual que estem aprenent a protegir el planeta que trepitgem, hem de començar a cuidar també el cel que l’envolta. La sostenibilitat orbital és una nova frontera ecològica, però també una oportunitat per demostrar que sabem aprendre dels nostres errors. Perquè la Terra no s’acaba a la seva superfície. La Terra també és el que gira al seu voltant.
LUNA: la base on entrenen els astronautes per tornar a la Lluna
