Benvinguts al planeta Coca-Cola

En moltes sèries de ficció espacial hi apareix un milionari excèntric, amb un conglomerat empresarial que inclou una companyia aeroespacial i que té alguna mena de pla per a salvar o dominar el món. El que vindria a ser, i ara ja no parlem del món literari, un Elon Musk. La polarització que desperta en Musk és forta. Té un reguitzell de seguidors que li donen suport fins i tot quan l’espifia de manera flagrant, però no n’hi falten pas, de detractors. A banda de la seva personalitat explosiva i dels comentaris entre murris i narcisistes que fa a les xarxes socials, gran part del problema és el fet d’haver trencat esquemes. El més gran, que la cursa espacial és quelcom només a l’abast dels estats i al servei d’aquests. Aquesta idea, per a molts, tabú o dogma, havia deixat la cursa espacial en estat de coma durant gairebé 40 anys. I heus ací que el senyor Musk ha fet rebentar el dogma com un dels seus prototipus inicials.

I pot semblar contradictori, perquè avui en dia, més països que mai mantenen un programa espacial, amb nouvinguts que juguen fort ja sigui en volum de missions (Xina, l’Índia) o en innovació (el Japó). Així i tot, és el capital privat qui més ha estat innovant, avançant en pocs anys el que no s’havia fet globalment en dècades, i arribant a prendre al conjunt dels estats el seu protagonisme mediàtic.
A quin cost?, es pregunten molts puristes. Què passarà quan calgui decidir entre el guany econòmic (directe o en publicitat) i la ciència?

De ben cert que deixar la iniciativa espacial a un grapat de grans empreses privades pot desvirtuar l’objectiu teòric original de la cursa espacial: innovar i practicar la ciència en benefici del conjunt de la humanitat. Altres, més cínics, apuntaran que l’objectiu real de la cursa espacial era una competició entre estats per veure qui en podia treure més suc propagandístic amb el fet que això suposava en plena guerra freda. Era una guerra filosòfica, per determinar el model hegemònic en la societat humana global.

Quan va caure el bloc comunista, els estats van fer minvar el pressupost espacial: ja no calia demostrar res. Ara, al segle XXI, ens tornem a trobar un estat (la Xina) que vol demostrar que el seu model és superior al del món occidental. Ara bé, els governs occidentals no estan sols, aquest cop: tenen jugadors independents que en lloc de fer propaganda filosòfica, en fan de comercial.

Planeta Coca-Cola
SpaceX ja va convertir el primer vol comercial privat a l’estació espacial internacional en un exercici publicitari de Tesla. Tota una declaració d’intencions on el capitalisme torna a treure el cap i sembla decidit a consumir totes les activitats humanes (alguns deien que calia reformar-lo aprofitant la pandèmia, recordeu la cantarella “serem més forts”? Espereu asseguts).

No és res de nou: una entitat que “no es venia” com el Barça ha acabat portant publicitat a la samarreta, i llevat de quatre gats que es van posar les mans al cap, s’ha acabat assumint, i tal dia farà un any. I crec que ningú no s’estranyarà quan s’acabi batejant el Camp Nou amb algun nom comercial per una morterada de calés.

I això, on s’atura? Quin és el límit? Què impedirà que alguna multinacional, com ara la Coca-Cola, acabi rebatejant el planeta Mart amb el nom de la companyia? Planeta Coca-Cola, per la gràcia d’un grapat de milions? Us sembla forassenyat?

I ara, pensareu… en la cursa espacial l’interès general és el primer, és clar. Però… què és, el que fan els estats avui en dia? O és que algú encara es creu que el programa espacial xinès no està absolutament sotmès a la doctrina del partit? És legítim pensar en interessos polítics però no en els econòmics?

En 100 anys, hem progressat a escala global (a un cost elevadíssim, això sí). Potser el proper que aconseguirem i ens faci sentir orgullosos és plantejar un sistema on el primer i únic objectiu no siguin els beneficis econòmics. Potser serà a l’espai on ho aconseguirem

L’Antàrtida o l’economia?
Es pot argumentar que fins ara, la investigació espacial des de la fi de la guerra freda és l’única de les activitats humanes que no s’ha vist digerida i dirigida per interessos més enllà dels estrictament científics, i que mantenir-la lliure de pressions polítiques o econòmiques és l’única garantia que ens queda perquè pugui servir com a far de la humanitat.

Hi ha qui diu que l’Antàrtida, lliure d’explotació comercial i que s’ha pogut mantenir (de moment) com a un santuari al marge d’interessos polítics i econòmics, és un exemple de com gestionar un recurs comú per preservar l’interès general. Així i tot, se sent una remor de fons creixent que reclama dividir, gestionar i explotar els recursos de l’Antàrtida com els de qualsevol altre lloc del planeta. Cada dia que passa, l’Antàrtida va guanyant pretendents.

A Rússia hi ha nombroses veus a favor de l’escalfament global. I és que si puja la temperatura global, l’extensíssima tundra siberiana esdevindrà terreny cultivable. Això podria convertir Rússia i les antigues repúbliques de l’URSS en el “graner del món”, cosa que proporcionaria enormes beneficis als nous terratinents i als estats. I més, sabent que els terrenys ara cultivables poden convertir-se en deserts. Per ells, tot són avantatges.

El desgel del permafrost enviarà milions de tones de metà a l’atmosfera, però allò és un d’aquells problemes que, com els residus nuclears i tants altres del s. XX, “ja solucionaran les generacions futures”.

Si hi ha una cosa que podem aprendre de l’escalfament global és que en aquesta mena de problemes anem tard i malament, i si deixem que el capital marqui les polítiques, val més que ens preocupem de com arreglar-ho, perquè prevenir-ho serà impossible.

Perquè si hi ha una tendència que s’ha mantingut al llarg de la història, és que quan els principis ètics s’enfronten als interessos econòmics, sempre guanyen els mateixos. Tanmateix, som dels que no perd l’esperança. La humanitat (en global) millora. No fa tant l’esclavatge era lícit i una acceptable font d’ingressos, però ara ja no. En 100 anys, hem progressat a escala global (a un cost elevadíssim, això sí). Potser el proper que aconseguirem i ens faci sentir orgullosos és plantejar un sistema on el primer i únic objectiu no siguin els beneficis econòmics. Potser serà a l’espai on ho aconseguirem.