Segurament el nom de Consolat del Mar resulta familiar. Fou l’organisme del dret marítim del Casal d’Aragó nascut a la Barcelona del s. XIII per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal. Les normes jurídiques que regularen aquest dret marítim d’origen català, foren aplicades primer per tota la Mediterrània com a dret mercantil i de navegació, passant més tard a l’Atlàntic com a dret internacional. Fou una de les nostres creacions més reeixides: es podien trobar centres amb comerciants catalans exercint aquesta tasca des de Gant fins a Damasc, i oh! Sorpresa, foren aniquilats pels Decrets de Nova Planta.
Potser hi ha menys gent que sap que el Consolat del Mar torna a ser entre nosaltres com a Centre de Resolució de Conflictes de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. És un instrument al servei dels i els empresaris i comerciants per tal de propiciar la solució dels seus conflictes i divergències, d’abast nacional o internacional, tot evitant el recurs al procediment judicial. Aquesta mateixa tardor de 2022 el Consolat del Mar farà una sèrie d’activitats culturals, formatives i divulgatives amb accent internacional per celebrar els 750 anys del naixement de la institució. I el que molt poca gent té al cap és el potencial gran futur que té al davant la institució, si fa el mateix que fa 750 anys: avançar-se al seu temps i omplir un espai en un lloc cada cop més con convuls. L’espai exterior.
Marc jurídic espacial: escàs i obsolet
No és cert que l’espai exterior sigui un lloc sense llei. Els tractats espacials són pocs, però existeixen. De fet, en alguns aspectes la legislació espacial té semblances amb la legislació marítima. Per exemple, els satèl·lits que ens orbiten ho han de fer sota una bandera, i a vegades aquesta és de conveniència. Si divertit ens pot semblar veure un iot d’un oligarca rus navegar per la Mediterrània amb la bandera d’un país sense accés al mar com pot ser Suïssa, encara ho pot semblar més que satèl·lits de companyies xineses estiguin navegant l’òrbita terrestre registrada per un país que no tenen agència espacial, com és el cas de Tonga.
Però anem a pams. El llançament del satèl·lit soviètic Sputnik va provocar que es creés al cap de poc (1958) una Oficina de les Nacions Unides pels assumptes de l’espai exterior dita UNOOSA. Fins ara Nacions Unides ha aprovat cinc tractats sobre l’espai: El Tractat sobre els principis que han de regir les activitats dels estats en l’exploració i l’ús de l’espai exterior, inclosa la Lluna i altres cossos celestes (1967), l’Acord sobre el rescat d’astronautes, retorn d’astronautes i retorn d’objectes llançats a l’espai exterior (1967), el Conveni sobre la responsabilitat internacional per danys causats per objectes espacials (1972), la Convenció sobre el registre d’objectes llançats a l’espai exterior (1974) i l’Acord de governs de les activitats dels estats a la lluna i altres cossos celestes (1979).
“No és cert que l’espai exterior sigui un lloc sense llei. Els tractats espacials són pocs, però existeixen”
A aquests cinc, alguns experts ni sumen un sisè que de fet els precedeix a tots: el Tractat de prohibició parcial de proves nuclears de 1963, que prohibeix aquestes a l’atmosfera, sota l’aigua però també a l’espai exterior. Com podem veure aquests tractats fa diverses dècades han canviat les coses els últims quaranta anys. Especialment en el món de l’activitat espacial comercial privada. Cap d’aquests tractats la contempla i és precisament d’aquí on plora la criatura.
Els plets espacials ja són entre nosaltres
Les activitats d’empreses espacials privades com SpaceX, Virgin Orbital o Blue Origin enlairant població civil a l’estratosfera a bord de les seves naus han sigut ben seguides i comentades. Des del seu impacte ecològic fins al qual signifiquen per la democratització de l’accés a l’espai. El que no es comenta tant, és que abans d’enlairar-se molts cops els fan firmar un paperet que bàsicament els notifica que jurídicament van amb una mà al davant i una altra al darrere. Cap dret a reclamar en cas d’adversitat, tot i que sembla, però que a Londres alguna asseguradora comença a posar fil a l’agulla. Altres casos passen amb els satèl·lits. La tan famosa constel·lació de satèl·lits proveïdors d’Internet de SpaceX anomenada Starlink, està traient forces castanyes del foc a països lluitant contra desastres climàtics com Tonga o desastres geopolítics com Ucraïna. Però alhora està causant problemes a molts observatoris que veuen els seus cels contaminats per la llum que reflecteixen els seus panells solars.
D’altra banda, fa poc més d’un any gairebé hi va haver una col·lisió entre un satèl·lit de Starlink i una missió russa de camí a l’estació espacial internacional. I el plat fort: l’explotació de recursos espacials per part d’empreses privades. De fet, la NASA va pagar un dòlar a una empresa de Colorado el 2020 perquè li portes en el futur pròxim una mostra de roca lunar. En realitat la NASA ja en té, l’única raó darrera el contracte ha sigut crear un precedent legal. Russos i xinesos ja han posat el crit al cel: com pot ser que els tractats de Nacions Unides no permeten reclamacions de sobirania a l’espai exterior, però que, en canvi, les corporacions americanes en puguin extreure i vendre recursos? Com es poden tractar llavors jurídicament aquests casos si una de les parts, la companyia privada, no està reconeguda en la legislació internacional? Com es pot arribar a un cert consens internacional quan els Estats Units vol imposar legislació a través de fets consumats?
Ull viu
I és precisament en aquest escenari d’incertesa jurídica on la mediació pot jugar un paper clau. Sobretot perquè en aquest cas si bé una nova raça d’humans ja ha vist la llum (els advocats de l’espai ja operen a països com els Estats Units o Nova Zelanda) el buit legal és molt evident i té poques possibilitats d’omplir-se a curt termini. Un buit que pot afectar sobretot als centenars d’start-ups que volen obrir-se camí en un mercat tant prometedor com arriscat. Ben segur que la petita, però floreixen indústria catalana formada majoritàriament per aquestes, estarien molt i molt agraïdes que el Consolat del Mar posés fil a l’agulla i es convertís en un Consolat del Sol que ajudes a les nostres naus a navegar tal com ja ho va fer 750 anys abans.
Marçal Sanmartí és analista en Astropolitica i membre de la Planetary Society
