Galileo Galilei, l’any 1609, va ser el primer a publicar observacions de la Lluna fetes a través d’un telescopi de fabricació pròpia. Hi va documentar cràters i carenes irregulars, un descobriment que implicava que la Lluna seguia lleis físiques semblants a les de la Terra i, per tant, debilitava el model geocèntric. Però aleshores res se sabia sobre l’origen i la composició de la Lluna. Era un cos capturat per la gravetat terrestre? Un conglomerat de fragments rocosos agregats al llarg del temps? Alguns astrònoms fins i tot van interpretar les zones fosques com mars, anomenats ‘maria’.
Les missions Apol·lo van proporcionar les primeres respostes definitives: la Lluna i la Terra comparteixen un origen comú fruit d’una col·lisió entre dos protoplanetes, i les parts fosques, lluny de ser mars, es componen de lava solidificada, és a dir, basalt, una roca que es produeix durant el vulcanisme. Això va implicar que la Lluna està diferenciada per capes, com qualsevol altre planeta rocós, composta per un nucli dens ferrós, un mantell de magma silicatat, i una escorça. Les mostres Apol·lo van permetre traçar el Model Estàndard sobre l’origen i formació de la Lluna. Aquest model assumeix que la Lluna va ser tota coberta per un oceà de magma que, en refredar-se, va estructurar el seu interior. Els elements radioactius presents en el component residual final, conegut com a KREEP, van generar la calor necessària per al vulcanisme.
“Com va dir Galileo, mirar el cel és com llegir un llibre infinit”
Tanmateix, la ciència avança revisant el que considera cert. L’estudi de mostres lunars no només continua refinant el Model Estàndard sinó que el desafia cada cop més. Per exemple, les mostres retornades recentment de la missió xinesa Chang’e 5, els basalts més joves datats a dia d’avui, no deriven d’una font mantèl·lica KREEP. Desvincular la generació de magma del component KREEP planteja una pregunta molt important: quina és doncs la font de calor de l’interior de la lluna capaç de produir vulcanisme en períodes geològics més recents?
La lluna és un cos que se’ns fa cada cop més complex. Malgrat no tenir tectònica de plaques ni atmosfera, l’avenç en ciència lunar fa sorgir noves preguntes fascinants, com ara, va tenir algun cop atmosfera? Si és així, de què era feta i quant va durar? Hi ha aigua en el seu interior? Quin origen té? Cada pregunta és fonamental, no només per aprofundir en el coneixement del nostre satèl·lit natural —que ha permès la vida al planeta i ens ha influït en la filosofia, la religió, i estructura dels calendaris— sinó també per apropar-nos a reescriure l’exploració espacial. Aquestes descobertes podrien permetre establir una base permanent a la lluna, obrint així camí cap a altres planetes.
Com va dir Galileo, mirar el cel és com llegir un llibre infinit: cada pàgina ens revela que el que creiem saber és només l’inici.
Marina Martínez és investigadora en mostres extraterrestres a la Goethe Universitat de Frankfurt
Lliçons apreses de l’asteroide primitiu Ryugu
