La realitat es va imposant. A finals de febrer, la NASA va fer oficial allò que els aficionats ja sabíem: Artemis III no portarà astronautes a la superfície de la Lluna com estava previst. El motiu, com ja vam veure a l’article anterior, és que mentre els allunatges d’Artemis estan concebuts amb molta més complexitat que els del programa Apol·lo, el vol de prova de la missió Artemis II no arriba ni tan sols a ser un equivalent de l’Apol·lo VIII. L’administrador Jared Isaacman ha fet un moviment assenyat tot modificant Artemis III a una missió de prova dels mòduls d’aterratge lunars, tot i que els terminis encara són difícils de creure. El primer allunatge —ara previst per Artemis IV— segueix programat per al 2028, però els mòduls lunars d’SpaceX i Blue Origin encara no existeixen, i una auditoria interna feta pública la setmana passada posa de manifest que els terminis no s’estan complint i les tecnologies no són prou madures. Mentrestant, el mòdul d’aterratge lunar xinès, molt més senzill, ja està en proves.
Tot això ho sabem els qui ens informem per fonts directes —generalment, en anglès—, perquè la majoria dels mitjans catalans no han ni tan sols esmentat la notícia, i la majoria dels que sí que ho han fet han recorregut a petites notes d’agència traduïdes mancades de cap anàlisi. Segurament el cas més preocupant és el de la televisió pública —que, recordem, ens costa un milió d’euros al dia—: l’última actualització de producció pròpia sobre el tema és una pobríssima notícia sobre l’endarreriment d’Artemis II, que no aclaria quina n’era la causa i que contenia una quantitat d’errors factuals que seria inacceptable en qualsevol altra temàtica (ni la tripulació orbitarà la Lluna durant 10 dies, ni el coet es diu Artemis II, ni és cert que sigui el més potent de la història, ni propulsion stage es tradueix com a “moment de propulsió”).
L’únic tractament rigorós sobre el tema que hem vist als mitjans públics, segurament, són una peça basada en fragments d’entrevista a Ignasi Ribas emesa al telenotícies del 31 de gener i els 15 minuts setmanals que té Joan Anton Català els diumenges a quarts de vuit del matí a Catalunya Ràdio (és evident que no es pot demanar més temps, ja que l’important són les nou hores que la graella reserva la resta del dia per als partits de futbol). Tant Ribas com Català són astrofísics i no pas periodistes. Faríem bé de preguntar-nos si acceptaríem aquests estàndards informatius amb qualsevol altre tema: us imagineu que en tota una redacció d’un gran mitjà no hi hagués ningú que hi entengués un borrall d’economia i s’hagués d’entrevistar un catedràtic cada cop que es vol cobrir una novetat sobre els pressupostos amb un mínim rigor? O que s’hagués d’entrevistar el director esportiu del Barça quan el club es ven un jugador, per què cap periodista no recorda com ha estat el seu pas per l’equip ni acaba d’entendre per què marxa?
“La cobertura mediàtica que a casa nostra es dona del progrés científic i tecnològic correspon a la de poc més que curiositats que amb una mica de sort s’esmenten als espais sobrants de la secció de societat”
Als mitjans generalistes privats sí que hi trobem alguns redactors més o menys especialitzats en ciències, però no tenen espais sistemàtics ni equips darrere com sí que els tenen els d’esports o cultura, i solen abraçar tants temes diversos que difícilment poden donar un tractament expert de tots ells. En general, la cobertura mediàtica que a casa nostra es dona del progrés científic i tecnològic correspon a la de poc més que curiositats que amb una mica de sort s’esmenten als espais sobrants de la secció de societat. Aquesta manca de cultura científica també és perjudicial per altra banda, quan —molt de tant en tant— els mitjans exageren la rellevància de certes notícies científiques perquè no tenen prou criteri per filtrar-les correctament: recordem, per exemple, el cas del virus de la covid-19 presumptament detectat a Barcelona abans del 2020 (segons un article que no va passar mai el peer-review) o la suposada fusió nuclear amb balanç energètic positiu dels EUA el 2022 (el balanç positiu encara era lluny, i des de llavors hi ha hagut avenços més rellevants amb molt menys rebombori).
El tractament informatiu que a casa nostra es dona a la nova Cursa Espacial va en la mateixa línia, i hi haurà qui pensi que, al cap i a la fi, el que facin els americans amb les seves dèries lunars queda molt lluny de la nostra realitat. Això és un greu error per tres motius: el primer és aplicable a tot el tractament informatiu de temes científics en general, i és que la manca d’informació de qualitat és un catalitzador per a la desinformació, les teories conspiratives i la desconfiança de la societat en la ciència. En segon lloc, només per les potencials conseqüències globals que es derivaran d’aquesta nova Cursa Espacial, les novetats constants mereixen el mateix seguiment que qualsevol altre esdeveniment amb implicacions geopolítiques similars, ja siguin les tensions entre l’Índia i el Paquistan o les decisions que prengui la Reserva Federal. Com a europeus, però, encara tenim més motius per estar-ne ben informats, ja que —malgrat que ningú no sembli saber-ho— resulta que aquesta cursa lunar també l’estem pagant amb els nostres impostos.
“El debat públic a Europa hauria d’estar parlant del nostre paper en la nova Cursa Espacial”
Pràcticament, l’única peça d’Artemis que no ha patit sobrecostos ni retards d’escàndol és el mòdul de servei de la càpsula Orion, proporcionat per l’Agència Espacial Europea (ESA), de la qual Espanya és el quart contribuent. A més, els plans originals del programa incloïen la posada en marxa d’una estació espacial al voltant de la Lluna, la Gateway, i l’ESA ja fa temps que treballa en els mòduls de l’estació que li corresponen. Ara bé, aquests mòduls havien de ser llançats en versions futures del coet SLS, que amb els canvis anunciats per Isaacman queden cancel·lades definitivament. Responent als periodistes americans, la NASA no va voler confirmar ni desmentir que això impliqui també la cancel·lació de Gateway, tot i que els entesos ja donen el projecte per mort.
El debat públic a Europa hauria d’estar parlant del nostre paper en la nova Cursa Espacial —de la mateixa manera que hem debatut sobre la resposta als aranzels de Trump o sobre els seus requisits otanistes— i de com hem de reaccionar si el nostre compromís actual queda deixat a l’estacada, però això és impossible quan la informació no arriba perquè els mitjans no l’entenen ni li dediquen el temps necessari. Si em pregunteu la meva opinió, tinc una postura molt clara sobre com hauríem d’actuar a Catalunya i a Europa, però serà millor desenvolupar-la com cal a l’article vinent.
Lluc Busquets i Soler és doctorand en astrodinàmica a la Universitat de Colorado
Artemis com a termòmetre del declivi
