“Podria ser que la pròxima persona a dirigir l’Agència Espacial Europea (ESA) sigui una dona?” Vaig preguntar-li al Josef Aschbacher, l’actual director general de l’ESA. “M’encantaria veure-ho,” em va respondre. I amb un somriure còmplice, em va preguntar: “T’hi presentaràs com a candidata?” Em dic Uma, soc astrofísica de formació i actualment comunicadora científica a l’ESA. Tinc 24 anys i una passió inesgotable per investigar, aprendre, créixer i compartir coneixement. Seré sincera, he dubtat i a vegades encara dubto de les meves capacitats. Però això mai m’ha frenat, ni permetré que ho faci.
A 18 anys vaig marxar de casa per estudiar física a Anglaterra, especialitzant-me en astrofísica, volia veure món. Ara fa 50 anys, una dona no ho hauria tingut tan fàcil per prendre aquesta decisió. Durant la meva formació vaig notar la disparitat entre homes i dones a les aules, però va ser encara més evident quan vaig cursar un màster en ciències i tecnologia espacial. Com més tècnica és una disciplina, menor és la representació de dones i més visibles són les diferències.
Des de molt petita he somiat a desxifrar els misteris de l’Univers: entendre l’origen i evolució de les galàxies, els forats negres, la matèria i l’energia fosca… Però els somnis no es creen sols, necessiten un context en què puguin florir. Com podem fer perquè més nenes i dones s’imaginin treballant en el sector espacial si primer no els mostrem que aquest somni és possible? La manca de referents té un paper crucial i les xifres parlen per si mateixes: només un terç de les persones investigadores al món són dones, i la representació femenina en carreres STEM amb prou feines arriba al 35%.
“El problema no és la manca de talent, sinó la falta d’informació. Què fa exactament una enginyera aeroespacial? O una astrofísica? No tenim referents quotidians d’aquestes professions”
El problema no és la manca de talent, sinó la falta d’informació. Què fa exactament una enginyera aeroespacial? O una astrofísica? No tenim referents quotidians d’aquestes professions, i això limita les aspiracions de moltes nenes i joves. El que volem, en el fons, és llibertat, que qualsevol persona, independentment del gènere, pugui escollir una professió que la motivi i que pugui seguir les seves passions sense barreres invisibles.
També cal normalitzar l’error. Mai és tard per canviar de rumb, per explorar camins diferents i per prendre decisions basades en la mateixa vocació. L’èxit no és només arribar a un objectiu, sinó tot el que es viu pel camí. Aquesta diversitat d’experiències, pensaments i orígens no només és essencial per a la igualtat, sinó que també enriqueix la ciència. Un equip en què hi participin dones, multicultural i divers genera solucions més innovadores i visions més globals. La col·laboració internacional ens permet abordar els reptes del sector espacial des d’una perspectiva més àmplia i inclusiva.
En el meu cas, he tingut la sort de viure en un entorn europeu on la desigualtat es treballa amb cura. Així i tot, liderar un projecte espacial a 21 anys, mentre cursava el primer any de màster, envoltada d’homes més grans que jo, no va ser gens fàcil. Va ser un repte, però també una oportunitat de creixement. Em va fer veure que encara hi ha sostres de vidre per trencar i que, si he de tenir una missió personal, aquesta és inspirar trencant el meu propi sostre.
Per això, amb un equip de dones brillants, apassionades i ambicioses, estem treballant per ajudar altres noies i dones a endinsar-se en el món científic i tecnològic espacial. A través de programes de mentoria, sessions informatives i trobades, connectem amb joves talents per inspirar-les a seguir les seves vocacions sense por, amb perseverança i, sobretot, gaudint del procés perquè l’espai també és nostre.
Uma Cladellas és astrofísica de formació i comunicadora científica a l’ESA
Missions a l’Espai: Què ens aporten a la Terra?
