Catalans a Mart: que la rauxa us acompanyi!

No cal remuntar-se ni a les Cròniques de Bradbury, els Viatges de Verne, els somnis de Kepler o les conspiranoies de Defoe, tot i que tots són recomanabilíssims viaranys d’evasió, en aquests temps que tanta falta sembla fer; temps en què dos s’ajunten per discernir si La Terra és plana, i un es diu Català i l’altre Escapa. I no, no és cap acudit, però potser sí que el nom fa la cosa.

Des que en tinc memòria, he pogut constatar i compartir la fascinació que la qüestió espacial (hi ha vida Lluna enllà? Ens podrem expandir com a civilització interplanetària?) ha suscitat en les nostres cabòries, tot i només poder parlar del darrer terç del segle XX. Pertanyo a una generació en què diversos projectes audiovisuals, com E.T., Encontres a la tercera fase, Superman o la Guerra de les Galàxies van tenir una incidència ingent. Val a dir, també, que la cursa espacial alimentada pels blocs en guerra freda, a banda del pànic del botó vermell i del gran bolet atòmic, feien somiar petits i grans, dats a especular sobre horitzons plausibles.

Entenc que aquest context global es va estroncar, o començar a esquerdar-se, per una triple dinàmica: la constatació de la nostra vulnerabilitat manifesta (Challenger, Txernòbil), l’esmorteïment de les guspires competitives que esperonaven americans i soviètics i l’aparició, enmig de l’esvoranc que deixà l’extinció de llur antagonisme, de tot de plagues bíbliques: epidèmies com la SIDA, conflictes que fins aleshores només havien pogut treure el cap (Balcans, Orient Mitjà). El tot amanit, com s’entreveu, pel zeitgeist que va de Fukuyama a Huntington, és a dir, de la fi de la història al xoc de civilitzacions, no prou procliu a (mal)gastar recursos estratosfera enfora a explorar un espai exterior que ni ens trauria de pobres ni resoldria problemes a la Terra, especialment el delicat equilibri de poders resultant. Així es covava, doncs, l’erosió del consens espacial, en un món més receptiu a la Britney o l’Eminem que al bo de Carl Sagan o les astracanades dels acòlits de Roddenberry.

Que tot això ha tornat a canviar de nou, i de valent, ho testimonia l’exoentusiasme de tot el GAFAM com un home sol, des del plans megalomaníacs de l’amo de cal SpaceX fins a les fàbriques fosques d’implantació asteroidiana del de Blue Origin (un punt distòpic-à-la-Borg, pel meu gust); ho corrobora la nova fornada audiovisual amb ínfules d’iconicitat, de Duna a Fundació. La NASA torna a lligar àliens amb llonganisses i la dimensió espacial de qualsevol exèrcit seriós ha fet, definitivament, el salt a la vida adulta. I ben acompanyada, que arriba (revolucions simultànies en robòtica, en intel·ligència artificial, processos industrials… Tot això sense entrar en els avenços quant al coneixement de l’univers, que espera’t).

“Comptem amb la fabulosa tasca de formigueta que diversos divulgadors, jovent que s’aboca a aules i xarxes a explicar-nos a tots com funciona l’univers; empreses que no els tremola el pols a posar-hi un granet de sorra, encara que allà fora sigui tan fosc i multidimensionalment difícil de copsar…”

Vol dir que l’any que ve podrem dir-li a l’Aina, a bord del Viatger, que per berenar ens repliqui una torrada de pa amb oli i sobrassada (o camaiot, no ens discutirem, ara) mentre fem cap al Quadrant Alfa per no perdre el senyal subespacial dels partits de la Lliga Solar del Barça? A poc a poc… I, parlant de nostrades, els catalans què hi pintem, en tot això? D’entrada diries, no gran cosa, oi? Anem a pams; o per parts, que deia en Jack. Podríem dir que, una gran majoria de nosaltres, hem transitat l’evolució de consensos apuntada més amunt feliçment adormits sota un cep o una col, cofois i pagadíssims d’autoestima postolímpica i dels afalacs d’en Clinton (“el món serà català o talibà”, recordeu?), mentre algú altre ens pagava la seguretat col·lectiva (una Unió Europea sotmesa als designis d’una OTAN amb una brúixola estropellada) i, encara no ho sabia tothom ni era profecia, Espanya ens tenia un parany transfranquista ben plantat (articles 2, 8, títol II). Però això ja és història.

Afortunadament per nosaltres, tota pedra fa paret i n’hi ha que fa anys i panys que en piquen, de pedra. Que què tenim? Sense voler ara i aquí esmentar, singularitzar o entronitzar ningú en especial, tenim instituts i facultats que porten anys fent una bona campanyeta, tot formant fornades de somiadors i qui sap si exploradors, alguns dels quals comencen a brillar amb llum pròpia, aquí o mar enllà; tenim el llegat, tot per reviscolar, dels primers catalans a la NASA (Oró, Cardús…), que no varen ser els últims, alerta!; comptem amb la fabulosa tasca de formigueta que diversos divulgadors, abans i després dels malaurats Ferrer-Arpí, Punset o Wagensberg: jovent que s’aboca a aules i xarxes a explicar-nos a tots com funciona l’univers; empreses que no els tremola el pols a posar-hi un granet de sorra, encara que allà fora sigui tan fosc i multidimensionalment difícil de copsar…

Aquest, per bé que modest, valent i decidit xup-xup, és el que ens acompanya de fa uns anys, des d’abans que arribés el 2.000 (no sé si algú ens va avisar), és el que empeny enxanetes amunt a orbitar i és el que, al nostre torn, ens toca agombolar i ajudar a fer créixer aplaudint-ne mèrits, fites i troballes. La gent que malda perquè els nostres menuts de mirada pura i brillant vulguin mirar llumets per un tub, astroferits de tot pelatge contents que la ciència-ficció s’escrigui amb accent obert, i enfeinats de valent que el dia de demà així sigui…

Tot això, i molt més, els Catalans a Mart ho tenim claríssim i és per això que, sense conculcar l’Ordre general de la Flota estel·lar, us convidem a celebrar l’adveniment dels avenços que vindran, a participar i perfilar què en volem, d’aquest futur, a aplaudir si s’escau la cullerada que hi fiquin gent trempada d’arreu. I quin indret millor per fer-ho que a Espai.Mèdia? Doncs bona lectura! Ah, i aquí sempre hi tindreu un plat a taula. Llarga vida i pròspera!