L'Univers té nom de dona?

A ca l’astrònom hi ha novetat: el llançament, el dia de Nadal passat, del telescopi espacial de nova generació, promet dur-nos una nova fornada d’imatges vingudes del passat, de les primeries del nostre cosmos, tal com fins ara l’hem pogut teoritzar, observar i experimentar. Rebatejat com a T.E. James Webb (ara en parlarem, del drama del nom), la nova joguina potser no ens durà ni mirra ni encens, però es passejarà entre el nostre Sol i la Terra amb divuit hexàgons de beril·li banyats en or, tot estarrufant-se entre capes i capes d’una sofisticació inèdita, d’origami taumatúrgic.

Si tot plegat rutlla, clar; de moment, les coses pinten prou nominals, com en diuen a ca la NASA: va fent camí xino-xano, tot allunyant-se’ns a mig kilòmetre per segon. Vol instal·lar-se còmodament al punt lagrangià conegut com a L2 (aquí ens en fa cinc cèntims la Dra. Farrés, que ha participat en el projecte). Des d’aquest indret idoni podrà captar i transmetre, durant un grapat d’anys, torrentades de dades sobre llum infraroja emesa lluny, lluny enllà. I lluny, en temps relativístics, vol dir fa molt de temps, també. S’espera, doncs, que aporti més informació sobre la gènesi de l’Univers. I és que sembla haver-hi un consens generalitzat i gran expectació per les discontinuïtats positives que podran comportar les dades que ens començarà a enviar d’aquí a uns mesos.

“El cas és que una visió esbiaixada, castrense i, clar que sí, masclista de la nostra espècie ha imperat i impera, també en la cursa cap als estels”

Fins aquí, a bon fi tot li és camí. Tant de temps remugant al voltant del seu sobrecost exorbitant, sobre el cost d’oportunitat recurrent de l’observació espacial en si… Tanta tinta vessada per especular si aquest projecte acabaria arribant a llevar l’àncora, i aquí el tenim, a punt de començar-se a calibrar i alinear i, per tant, de fer realitat les promeses que el bressen des de 1996 (!).

Aprofitem, doncs, que les seves imatges espectaculars i transparadigmàtiques encara no ens inunden els telenotícies per fer una mica de sang (no gaire) amb el nom que s’ha acabat mantenint. De James Edwin Webb, administrador de la NASA durant els anys 60 i a qui s’honora amb aquest telescopi, hi ha qui diu que fou un entusiasta del maccarthisme i que n’aplicà algun dels preceptes dins de les estructures administratives que encapçalava. Se’l blasma, especialment, per una homofòbia militant. Hauria cregut (sempre presumptament) que tant gais com lesbianes podien ser proclius a postulats filosoviètics i, per tant, caldria ostracitzar-los.

Naturalment, no ha faltat pas qui s’ha mobilitzat en contra de blanquejar el nom de Webb amb aquest instrument tan prestigiós. Tot un debat, sí senyor. Jo no hi era, però fins i tot sense voler cunyadejar no costa gaire fer-se una idea de com podia tenir moblat el cap un personatge del seu temps, d’un temps i d’un país on pervivien tantes desigualtats racials. He dit pervivien tot i que encara avui hi pervisquin, i és que precisament durant aquells anys alguns dels jous que pesaven sobre els afroamericans van començar a saltar pels aires. Fora complicat, fet i fet, fer un salt en el temps sense que te’n passin per alt complexitats i dinamisme. Tasca feixuga com n’hi ha poques, anar a escrutar l’origen de les coses… En fi, bon viatge al telescopi!

L’origen de l’Univers

L’Univers té nom de dona? ‘No, man’. Ho deia el capità Kirk l’any 1966 a bord de l’Enterprise i ho repetia Picard durant la dècada dels noranta: “to boldly go where no man has gone before“. Ha hagut d’arribar la capitana Michael Burnham per redreçar tímidament el tret… el 2021. Ja que hem encetat amb referències nadalenques, parafrasegem un Parenostre: “així en el cel com es fa a la Terra”. No és cap secret que l’anomenat heteropatriarcat que ens talla les ales des de fa mil·lennis ha tingut una clara translació espacial.

Ben clar que ho deixava en Joan Anton Català, tot reivindicant figures femenines de l’exploració espacial com Valentina Tereixkova, Sally Ride o les dones del malaurat Mercuri-13. El cas és que una visió esbiaixada, castrense i, clar que sí, masclista de la nostra espècie ha imperat i impera, també en la cursa cap als estels. La tutela que l’estament militar en va mantenir durant tota la guerra freda hi podria tenir alguna cosa a veure. Tanmateix, no tot és culpa de quatre misògins en òrbita, amb galons i exhibint caps nuclears, perquè han estat legió, de sempre i arreu: només cal comparar, a tall d’anècdota, la celebritat de Gustave Courbet, pintor de L’Origine du monde, amb la condició subalterna, quasi ectoplasmàtica, de Constance Quéniaux.

Ja que parlàvem d’orígens, n‘hi ha alguns, de programes espacials i missions que reconeixen la feminitat al Cosmos: Gaia (recordem el fabulós La Gran Mare de 2016), Lucy… És precisament en aquest context que cal celebrar l’empenta, a casa nostra, de les 9 valentes d’Hypatia I, missió anàloga prevista per al 2023, capitanejada per Mariona Badenas. Homenatjar Hipàcia d’Alexandria, dona de ciència de l’antiguitat, doncs, ens ha de semblar lloable i comptaran amb tot el nostre escalf. És un equip interdisciplinari i intergeneracional que, a tot arronsar, agraeix dos dons a l’atzar, si no tres. A qui acabarem plantant-hi, allà dalt, quan la colonització espacial esdevingui un horitzó molt més proper? I per què no dones, etc.? Això sí que és tot un debat, si ens hi volem entretenir: repensar l’escollidesa i les perspectives de supervivència i d’èxit en un context extraterrestre.

“A James Webb se’l blasma, especialment, per una homofòbia militant. Hauria cregut (sempre presumptament) que tant gais com lesbianes podien ser proclius a postulats filosoviètics i, per tant, caldria ostracitzar-los”

Sigui com vulgui, i per tornar al nostre supertelescopi: n’haguessin pogut dir, sense anar gaire més lluny, Katherine Johnson, pel seu paper en els càlculs de trajectòries, per què no. Potser perquè #BlackLivesMatter, ma non troppo. I sí, hem vist un president afroamericà als EUA abans que una presidenta dona. Vivim temps estranys en què revisem cronologies i reescrivim històries, abjurem de personalitats que fins fa poc consideràvem heroiques, totèmiques. No entrem en la recontextualització d’espais de memòria i d’estàtues eqüestres, que encara prendríem mal… Val a dir que, des que vam conèixer el Trump-president, que ja no s’acaba de saber ben bé si els Rittenhouse han guanyat o no.
No seria, ben segur, ni la primera ni la darrera oportunitat perduda per a reivindicar un món com el somiava Sagan (sí, dona, el marit de l’Ann Druyan!) que, evidentment, no era d’eixe món.

Així parlava el 1994: “[…] la confiança que tanta falta ens fa, en la mesura que la nostra autoestima continuï no basant-se en res del que fem. Volem tenir autoestima?: fem un planeta en què ningú mori de fam, fem un planeta en què homes i dones tinguin accés igual al poder; fem un planeta en què cap grup ètnic s’imposi sobre cap altre grup ètnic, tinguem un planeta en què la ciència i l’enginyeria s’utilitzin en benefici de tothom al planeta i, la meva idiosincràsia personal, tinguem un món en què anem a altres mons.“. Amén.